A favor: Mas accepta el repte

CiU i el seu candidat, Artur Mas, han sabut interpretar correctament el clam majoritari de la Diada. Mas ha aconseguit que una part majoritària del seu partit i de la federació -després de fer ell el procés-, l’acompanyi en la defensa del gir cap a l’Estat propi. La convocatòria d’un referèndum ha estat l’opció triada com a resposta al cop de porta al pacte fiscal, escenificat el passat 20 de setembre. Un repte i una resposta a Espanya que ja li va proposar Puigcercós (ERC) en el debat de TV3 el 2010.

En relació a això, la campanya de Mas, sota el lema “La voluntat d’un poble“, lema utilitzat casualment per ERC una setmana abans en un vídeo de precampanya, visualitza una sintonia i una certa unitat de pensament entre aquests dos partits clara vers un objectiu comú. Aquesta combinació dóna seguretat al procés.

Més enllà del fet de fer un cop de timó, deixar enrere el PP, Espanya, molts gestos de cara a la galeria en actes oficials amb el Rei i d’altres autoritats espanyoles, deixar en un segon pla la política de retallades… hi ha una dada molt important que beneficia tot el procés: el CEO rebel·lava fa uns dies que la xifra de catalans que consideren que Catalunya hauria de ser un Estat independent, s’ha incrementat vint punts des del juny de 2011, fins el 44% deixant les altres opcions a llarga distància. Quan el partit majoritari també tira, la massa social que arrossega i en depèn, també es fa notar.

Tebi: Massa càlcul estratègic a l’hora d’agradar a tothom i evitar el mot “independència“. CiU té una capacitat innata d’inventar eufemismes, però aquesta vegada en ocasions es frega el ridícul. Compte aquí.

En contra: Duran i Lleida, el conte del llop i una política més espanyola que propera al ciutadà

Com era d’esperar, Duran i Lleida és i seguirà essent la pedra a la sabata que desestabilitza, no només amb les seves declaracions en negatiu, i les fetes a contracor que no responen al seu ser arrelat a la cultura política mesetària. Mal assumpte si com ja està fent, s’ha de passar la campanya dient que sí que serà fidel al president. La credibilitat de l’empresa que tot just pretén iniciar Mas es posa en risc aquí. A més, un dels espots de campanya, amb un Mas envoltat de senyeres (i alguna estelada), recorda massa la imatge poc creïble d’un Duran abraçat per les mateixes senyeres en la campanya d’ara farà un any al Congreso.

Com passava en el conte del llop, a CiU s’ha jugat tant i durant tant de temps amb les aspiracions nacionals, que ara això pot jugar en contra seu. A corre-cuita, sembla que Mas de cop s’ha tornat independentista. Però després de tants desencisos i ambigüitats –la puta i la ramoneta-, quan ara podria ser que anés de debò, molta gent creu que passades les eleccions la contraoferta de Madrid frenarà el procés; la qual cosa pot ser un impediment per la majoria absoluta que imploren des de CiU.

La imatge dels darrers dos anys de govern, com aprofiten la resta de partits per criticar, ha estat de retallada sí, retallada també. I de pactes amb el PP a tot un seguit d’ens locals importants, els quals haurien de desfer. Han hagut de ser finalment 1.500.000 persones, les que treiéssin del cap l’obsessió pel pacte fiscal al govern, per obligar-lo a virar cap a l’Estat propi, en una Diada històrica. Cal recordar que fins el 10 de setembre ens volien fer creure que la manifestació era pel pacte fiscal.