“Pels meus néts”, “pel futur dels meus fills”, “estic emocionada”, “això és històric”, “guanyarem”, “yo soy García y aquí estoy”, “no ens han aturat”… A l’IES Ventura Gassol de Badalona, com a la resta dels 1.317 punts de votació dispersats per Catalunya -i la resta del món- mai s’havia vist tanta motivació, tanta alegria, tantes ganes d’exercir el dret a decidir, tanta convicció, tantes fotografies per la posteritat de votants emetent el sufragi. En definitiva, mai s’havia vist tanta il·lusió i emoció per a votar des de l’inici de la democràcia.

La germanor, l’orgull, ganes de treballar i de fer-ho bé i de manera democràtica dels voluntaris de l’institut badaloní 40.000 voluntaris han estat protagonistes. La classe política i els voluntaris s’han unit en una única màquina perfecta de democràcia, no només perquè molts líders s’han arromangat fent de membres de meses, sinó perquè la gent ha respòs. No ha deixat els polítics sols, ha fet possible la votació demostrant que els impulsors del procés són els ciutadans. No és una idea boja d’una persona, que ha convençut a, amb un 88% escrutat, 2.043.000 idiotes, dels quals 1,6 milions molt idiotes (els del Sí-Sí). Els de moment 206.000 del Sí-No i els 92.000 del No també inclosos.

Sobretot, però, a l’institut de la Badalona profunda els protagonistes han estat els votants. Catalans tots, però com hem pogut constatar personalment, molts d’ells nascuts a Sevilla, Granada, Huelva, Múrcia, Albacete, Zamora, Cáceres, Burgos o a Lugo. D’altres a Catalunya i alguns fora de l’Estat. Alguns, de cognom Gil, Grau o Queralt. D’altres, García, Gómez, Giménez, González. Tots, units en una posició: les ganes d’exercir el dret a decidir. És l’èxit de la societat catalana, molt menys dividida del que alguns imaginen.

Una societat que s’ha mobilitzat en massa a Catalunya, desplaçant-se en alguns casos molts quilòmetres des del lloc actual de residència fins al domicili que marcava el DNI, però no només s’han vist cues històriques a molts dels col·legis del principat, sinó també arreu del món. Des dels joves que acaben d’emigrar a la recerca d’un futur més pròsper a l’estranger fins el catalans que porten dècades vivint fora o fins i tot mai hi han viscut, sinó que són descendents d’antics emigrants. Alguns viatges fins i tot interestatals per poder votar han estat una odissea, i l’espera a alguna ciutat europea, com ara Londres, era de més de tres hores.

I qui ha fracassat? L’Estat Espanyol i l’unionisme català. La màquina que funcionava prou coordinada per tancar la boca a una societat no ha pogut fer-ho. Ha evitat que sigui oficial, sí, però per poc temps. I de nou ha fet el ridícul fent declaracions que potser avergonyiran les generacions d’espanyols que neixin en una democràcia finalment més forta i probablement ja amb Catalunya com a estat veí. Pucherazo antidemocràtic, farsa, engany als catalans, demanda fins l’últim moment d’intervenció del jutge i policia als col·legis, amenaces fins i tot a posteriori d’actuació de la fiscalia amb polítics i voluntaris, comparacions de les cues per votar amb les eleccions de Hitler o Mussolini, jornada de propaganda política inútil…

En qualsevol cas, les imatges de la jornada són les cues, i entre la gentada, la dels més veterans, els que han hagut d’aguantar les alegries i sobretot les moltes penúries que els ha deparat la vida per arribar a aquest diumenge 9 de novembre de 2014. Alguns, no creien que fos veritat el regal que els ha esperat després de gairebé un segle d’espera, i d’altres no podien amagar les llàgimes d’emoció.

I a partir d’ara, què? Nova etapa, hi ha pressa, Mas en donarà pistes dimarts, aquests propers mesos seran difícils, tot un repte per la unitat fins i tot encara més gran, però… Per què no gaudim ni que sigui unes hores del pas històric d’aquest dia?