Fa unes setmanes, el polèmic i immoral programa del que hem fet algun comentari anteriorment, el Gran Debate de Telecinco, abordava el tema dels desnonaments. Com acostumen a fer en aquests programes en què s’exprimeix la llàgrima i el patiment de la gent de forma excel·lent per a fins comercials, van començar a aparèixer testimonis que a tots ens van anar estovant, fins la traca final.

Després de veure uns joves parlant d’un futur sense esperança, i unes estadístiques de gent jove que havia emigrat, ens van presentar una parella del públic. Un matrimoni que deia tenir tres fills en edat de treballar i sense estudis, que havien treballat i viscut com el pare -ja a prop de la seixantena d’edat-, de la construcció. Tota la família a l’atur i la mare suplicant feina amb un pare impedit per les llàgrimes, va ser el deliciós caramel per a Sandra Barneda. Aquesta darrera, que després d’una de les múltiples pauses, els va comunicar que havien rebut desenes de trucades d’empreses amb ofertes per a ells. L’audiència ja podia anar a dormir amb la consciència tranquil·la. Gràcies Telecinco, ja us deixaré el meu currículum.

Entre tot això, la perla de la nit era l’espectació que ens van crear amb l’intercal·lació de connexions en directe amb una parella, una mica més jove que l’anterior, que anava a ser desnonada el dilluns. “Llàstima” -deuria pensar Jordi González-, “que els bancs no desnonin en prime-time”. Després de narrar la seva particular desgràcia -teniem una petita empresa i es va enfonsar, haurem de tornar a viure cadascú a casa dels nostres pares, què farem amb els fills…-, González els va preguntar per quin valor hipotecari els desnonaven.

A casa, erem més gent de l’habitual perquè ens haviem reunit abans per veure el Barça, i en aquell moment sopàvem mentre anavem seguint el programa. Quan la parella, amb cara de pena va pronunciar l’irrisòria xifra de 600.000€, automàticament a casa vam començar a cridar i a insultar, bojos com un mico engabiat. Rabiosos com unes feres famèliques. 600.000€! Amb allò ens havien sostingut davant del televisor després de mil pauses i mil casos més reals pel mig? Ara ens havia de fer pena un especulador fracassat? Va home va!

Doncs 800.000€, pel cap baix, és el deute en hipoteques compromeses que actualment té Josep Antoni Duran i Lleida, i que l’allunyen de la promesa d’honestedat política que va fer l’any 2000 en relació al cas Pallerols. Com bé ens recorda l’hemeroteca de El País, Duran va afirmar l’any 2000 que si es demostrava finançament irregular per part d’Unió, ell dimitiria. Passats dotze anys, una suite d’hotel, i uns quants crèdits bancaris més, finalment s’ha demostrat que UDC es va finançar il·legalment. El lamentable pacte amb la fiscalia per evitar la presó, n’és la prova, mentre que les declaracions de la portaveu del partit, Marta Llorens, són un insult a l’ètica, a la democràcia i sobretot a l’honestedat, al crèdit de la política, i a Catalunya en última instància.

Llorens ha tingut la santa barra de dir que UDC assumeix la “responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui, actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits, es beneficia dels seus efectes”. O sigui, que paguen perquè sí, ja que es pensaven que Déu els havia fet caure els diners del cel, i no sabien que en realitat, els diners venien de fons públics. Lamentable. El partit de Carrasco i Formiguera no mereix l’indignitat de la gent que fa anys que el lidera, i és per això que exigim la dimissió de Duran i Lleida, senzillament perquè és un aprofitat.

Aquest és l’exemple que volem donar a la societat? Tant costa no viure per sobre de les nostres possibilitats, per diputat influent o empresari fastuós que poguem ser? Vergonya!