Els serà molt fàcil criticar aquest article, però deixin-me expressar el que sento tal i com raja. Potser fins i tot alguns em comprendran i a d’altres els convenceré.

Des del dia que Francesc Macià va vincular el destí de Catalunya al partit que crear el 1931, Esquerra Republicana, i Esquerra Republicana vinculava el seu destí al de Catalunya; els dies foscos d’aquest partit han estat els dies més tristos de la nostra història recent.

No parlo només de l’Estatut de Núria, de final agredolç. Després d’un lustre de sobredosi republicana, quan Espanya no va poder aguantar més, van entrar els tancs. Quatre anys després, el president Companys era assassinat i Catalunya ho ploraria durant 40 anys.

Amb la transició del règim, de la dictadura al parlamentarisme, el president Tarradellas donava el relleu a un president Pujol que tenia una feina ingent per aixecar la moral d’un país molt tocat. El franquisme i els seus fills havien aconseguit que la gent es preguntés: “Qui és aquest Tarradellas, d’on ha sortit? Generaliquè de què?” Simultàniament, el fil de vida de l’ERC de Tarradellas, ja només depenia de la voluntat de les parques.

Després de seixanta anys, Carod i Puigcercós començaven a fer renéixer un partit que a la vegada feia sortir de l’ou un país en letargia. El 2003 bona part de la societat ho va agrair i es va produir el primer canvi paradigmàtic. Val a dir que algun dia sabrem agrair-ho també a Aznar.

Des del dia que ERC va coronar Montilla, va començar un cert divorci que trencava momentàniament la tendència. Els analistes (no els de curta volada) del moment, veien necessària aquesta desgràcia per a trobar-nos uns anys després una Esquerra Republicana multiplicada. Així havia de ser, perquè el sotrac d’ERC, va desmotivar el país, però aquest sacseig no va aturar l’ànsia independentista, malgrat les conseqüències (un altre pacte CiU-PP) foren duríssimes. El PSC havia destapat finalment les seves cartes amb aquella reacció submisa davant la resolució del TC i el govern de ZP i Carme Chacón. Tres anys després segueixen perduts. El poble s’adonava de que havia d’agafar les regnes de la delicada situació.

Evidentment, el poble no pot encapçalar sol el procés, calia una nova generació de polítics amb un compromís independentista com els de l’ERC de 1931. I això és el que millor ha fet Oriol Junqueras. Recollint el clam del poble, manifestat per la històrica Diada, i a les espatlles dels gegants a qui tant ha estudiat i divulgat; s’ha fet seu el poble, i el poble de moment també se l’ha fet seu. El president Mas s’hi va apuntar gairebé de seguida, i la història ha fet un gir favorable inesperat. De cop tenim dues forces sobiranistes ocupant els llocs d’honor del Parlament, ben enteses i en un procés referendari, amb un poble novament esperançat al darrera.

És per això que difícilment el CNI i el propi Estat espanyol, amb arguments tant dèbils –davant els casos delictius que ells afronten de corrupció i demés-, com una contractació per part d’una associació afina a ERC a Jordi Ausàs, o l’assistència de Joan Tardà a un acte a favor de l’alliberament d’Otegi (el volen processar per enaltiment del terrorisme), no enganyarà al poble. Tothom ho ha interpretat com l’enèsim intent de boicot a la independència. Els caldrà ordir pitjors coses per crear més dies tristos a ERC –que avui sosté l’ànim independentista del govern- i al poble. L’Espanya-sense-tancs mai podrà derrocar el somni pel que encara lluita l’Esquerra Republicana de Junqueras. El somni que va proposar Francesc Macià, ja a punt de morir i que va deixar lligat per sempre més a tot un poble, avui per fi coordinat i en lluita. No ens decebeu.