Engreixar ERC

Generalitat-Carles-Puigdemont-Oriol-Junqueras_1041505862_8400014_1020x574Catalunya en Comú, seguint el fil del testimoniatge que fèiem ahir, ha decidit aquest matí avalar la “mobilització” de l’1 d’octubre. Per ells no serà cap referèndum vinculant, ni tampoc cridaran a participar com sí que farà el Podemos de Dante Fachín, que s’està fent fort dins la fragilitat, després de la desautorització d’Iglesias.

Més i més ambigüitats calculades, doncs, que arriben del partit de Domènech i Colau. El cap de files d’En Comú Podem al Congrés (sota els designis però, d’Iglesias), ho ha justificat dient que aquest és el resultat de comprovar com el seu espai no es posiciona majoritàriament ni pel sí ni pel no. Cert, però també és cert que sí que es posiciona molt clarament a favor de celebrar un referèndum d’autodeterminació vinculant l’1 d’octubre.

Amb aquest posicionament propi de trilers, Catalunya en Comú no fa res més, com també opinava ahir Toni Soler, que engreixar ERC. Aquesta nul·la visió política a l’hora d’entomar el conflicte i ser proactius en la defensa d’aquesta bandera tant i tant revolucionària (encara que sigui per donar llibertat de vot) només fa que seguir dipositant vots al sac republicà. Iniciativa porta anys en un pou, i ha tingut la sort que no va tenir la Unió de Duran de trobar un revulsiu en Ada Colau i Pablo Iglesias, però l’efecte sorpresa ja ha passat, i a aquests polítics ja se’ls veu com uns més. No en va, Alfred Bosch trepitja els talons de l’alcaldessa de Barcelona a les enquestes, i Gabriel Rufián segueix ben a prop dels liles a Madrid. Què diferent seria tot si l’Ada Colau activista tornés. Quants maldecaps s’hauria estalviat a Barcelona d’haver agafat l’estelada.

El mateix passa al PDECat. Els “demòcrataeuropeus”, segueixen patint els problemes lògics d’haver hagut de forçar el pas del partit per assumir el projecte independentista. Ningú pot esperar que els seus càrrecs passin de la nit al dia a voler-se deixar la pell en una trinxera al costat de la gent de la CUP, per exemple. El problema és que la manca de referents fa que a la direcció hi hagi una Marta Pascal que no sap posar-hi rumb i de tant en tant hem de lamentar declaracions com les de Mercè Conesa.

I a l’altra banda ja, la realitat municipal del PSC. Més enllà dels discursos de Pedro Sánchez i de Miquel Iceta consagrant la unitat d’Espanya, Núria Parlón pel mig més marejada que un ànec, però tots donant l’esquena al referèndum, els seus alcaldes a l’àrea metropolitana no tenen més remei que baixar-se els pantalons. Avui, una informació del Diari ARA ens mostra com els alcaldes del cinturó roig (de l’àrea del Baix Llobregat) que governen amb ERC o el PDECat, es plantegen no posar través a l’1O, per no  perdre el suport governamental (les cadires respectives). Les fórmules que proposen són divertides: desaparèixer aquell dia, que ho signi un regidor independentista… O sigui, que per mantenir la cadira, faran la vista grossa. El PSC ja podrà dir el que vulgui que, al final, el més important són els càrrecs electes i les alcaldies.

Això és ser pràctic i Iceta també ho és. Ja ha dit que no sancionarà els alcaldes que col·laboris, perquè sap el que hi ha, i no hi pot fer res. Ja no ostenten les majories absolutes d’altres anys i s’han d’adaptar als nous temps. I tot això, al final, només fa que engreixar una formació que només ha hagut de donar una indicació als seus càrrecs i afiliats, quan hi ha hagut conflictes: que ningú faci cap declaració, nosaltres només parlarem del referèndum i donarem màxim suport a Puigdemont. Callar, i parar la mà, que el mal ja se’l fan sols els altres. I així, Junqueras ha après la lliçó del Nadal del 2014-2015 i ara ha tornat a recuperar la confiança de l’electorat. I això és bo… o és dolent? Tot dependrà de si realment el vicepresident no sucumbeix als cants de sirena que el situarien a la presidència d’una Catalunya autonòmica.

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply