Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot

Aquesta és la portada que sortirà demà dijous al The National escocès. Tota una declaració d'intencions
Aquesta és la portada que sortirà demà dijous al The National escocès. Tota una declaració d’intencions

Debat molt i molt tens al Parlament. Un Garcia Albiol ofegat al PP ha sortit a l’arena crispadíssim volent-ho trencar tot. L’encara president dels populars a Catalunya ha afirmat que Jordi Sànchez està a la presó per haver pujat a sobre d’un cotxe de la policia, i no per les seves idees. De debò s’escolta quan parla? Albiol ha dit que “Esta nación es muy grande. España no es una nación de hace cuatro días”. I amb això, com comentàvem amb els amics, ja els ha estat suficient per justificar la no necessitat de canviar el règim franquista ni aleshores ni quan el dictador va morir.

Inés Arrimadas, cuidant-les formes en comparació amb Albiol, ha tornat a insistir en el fet que els independentistes estan desorientats i no tenen projecte. La líder de Ciutadans ha innovat una mica el vocabulari ja clàssic de capçalera del “lío”, i avui ho ha situat en la “barbaritat”. Des del PSC s’ha estat qüestionant durant tota l’estona que el Parlament hagi d’opinar sobre la situació judicial de… electes del Parlament, companys seus de professió. Miquel Iceta, que intenta navegar en vagin vostès a saber quantes aigües, fa veure que ells simplement passaven per allà, quan en realitat són absolutament igual de responsables que el PP de l’aplicació del 155 i l’anul·lació de l’autonomia, per haver-se situat al costat del PP en la cèlebre votació al Senat.

Ningú li ha rigut les ironies i les gracietes. I quan ha tornat a treure el tema de la reconciliació que ni ell es creu, tothom li ha saltat al coll, és clar. Polítics vividors com ells acostumen a quedar en evidència quan es tracta de qualitats humanes, perquè estan tan ficats en el partit, en les dinàmiques del mateix i en el com mantenir-se a l’aparell, que es perd la perspectiva d’humanitat. Iceta parlava de reconciliació i en el ple d’homenatge als familiars dels presos polítics, quan els diputats independentistes i dels comuns es van girar per dirigir un aplaudiment al públic, Iceta no es va ni moure. Avui Iceta ha rebut de valent, idò què és pensava?

Elsa Artadi, que ja comença a treure el cap en les intervencions, li ha etzibat: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I després ha vingut la traca, Ernest Maragall, excompany de files al PSC que la hi té guardada de fa temps no ha perdut l’oportunitat: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. I per més INRI, i mai millor dit, el darrer clau del crucifix l’hi ha clavat Natàlia Sànchez de la CUP: “El 155 no són els pares, són vostès”. Hom se’n recorda de la proposta d’apropament de Joan Tardà, i espera que fes referència als votants, perquè queda ben clar que la direcció socialisme segueix instal·lada en la pugna amb Ciutadans i el PP.

Ciutadans ha seguit escalfant el debat demanant la dimissió del president del Parlament i Inés Arrimadas, fora d’òrbita, s’ha quedat completament sola junt amb el PP. Dos terços de la cambra han votat en contra de demanar la dimissió de Roger Torrent, PSC i Comuns inclosos. Els diputats independentistes, sobretot Gerard Gómez del Moral d’ERC, han carregat fort contra Arrimadas i l’han noquejat posant sobre la taula tots els pactes amb el PP de Rajoy. La líder taronja ha sortit ben escaldada avui, ja que, tot i guanyar les eleccions i considerar que Torrent no era legítim perquè ERC és la tercera força a la cambra, exhibir aquests motius i poca cosa més, no són suficients per reprovar-lo. Per fi l’independentisme comença a mostrar un punt d’orgull davant les insolències i les constants manipulacions i mentides del bloc unionista.

Fins i tot Vicent Sanchis s’ha vist amb cames per contrarestar les amenaces dels darrers dies contra TV3, per la cobertura informativa de la cadena catalana davant la detenció de Puigdemont. TV3 va donar una cobertura bastant important i en directe de la qüestió, com també van fer d’altres cadenes espanyoles. Tanmateix, com que a TV3 es parla català i es diuen coses que no agraden tant a Madrid, això invalida TV3 per parlar-ne. I Sanchis ha amenaçat amb la possibilitat de querellar-se contra PP i Cs. Catalunya no s’arronsa.

El dia ha estat molt mogut i han passat moltes més coses. Començàvem amb un article que ha circulat per tot arreu d’un funcionari que treballa a Estremera i que tot i no treballar en el mòdul on es troben els presos polítics catalans, ni ser independentista ni res, denunciava el paper d’estrassa que li fa fer l’Estat espanyol, col·laborant en la repressió crua i pelada d’idees. A la tarda, la secretària general d’institucions penitenciàries l’ha cridat a despatx, i li ha recomanat que hi vagi amb un advocat. Espanya es retratata cada dia més, l’Estat i el seu autoritarisme es desborden sols. El Regne d’Espanya encara no se n’ha adonat que les actituds castellanes de governar pròpies de fa uns quants segles, ara les pot visualitzar tothom gràcies a la tecnologia dels segles XX i XXI. És absolutament sorprenent que segueixin obrant com si la gent no veiés res, quin error més gran.

Seguint amb aquesta dinàmica, la Policia Nacional ha detingut els dos Mossos fora de servei que acompanyaven Carles Puigdemont en el seu periple, a la que han arribat a Catalunya, a més d’una tercera persona que ha resultat ser el professor d’Història de la UB, Josep Lluís Alay. La policia els ha alliberat a l’espera que compareguin a l’Audiència Nacional, per encobriment. I esperin, perquè hi ha més. Al braç judicial espanyol tant li fa si el nou cap dels Mossos, el del 155, Ferran López, acata l’Estat. Avui hem sabut que hi ha una investigació ben avançada contra López i sis alts càrrecs més de la cúpula dels Mossos per l’1O. Els càrrecs són sedició. Com si la policia catalana hagués defensat l’1O per les armes, o s’hagués alçat contra l’Estat el 27O quan els polítics abandonaven el vaixell.

La radicalització de la política catalana que està practicant l’Estat a través de la justícia, és molt palpable també en el cas de Marta Madrenas. L’alcaldessa de Girona, que avui s’ha endut un regalet de Pasqua del seu conciutadà Enric Millo. El delegat del Govern ha dit que portarà a la justícia Madrenas pels fets ocorreguts davant la Delegació del Govern espanyol a la capital del Gironès, on es va despenjar la bandera espanyola i es van fer pintades de groc amb paraules com “llibertat”. A Millo li va sentar malament el discurs abrandat de l’alcaldessa i ara li ho farà pagar. Al final, la persecució de banderes de Llanos de Luna ens semblarà poca cosa. Oi que ja no se’n recordaven d’ella?

Amb el front Puigdemont calmat per avui, Clara Ponsatí, com ja advertíem ahir, ha estat la gran protagonista de la jornada. La consellera d’Ensenyament a l’exili s’ha presentat davant la policia escocesa mentre posava en marxa una campanya de crowdfunding per poder-se pagar la defensa. El resultat ha estat brutal: des d’aquest matí fins ara, la reconeguda científica catalana hi ha recol·lectat 202,376 lliures esterlines, l’equivalent aproximadament a 231.000€. Fantàstic. Ponsatí ha sortit en llibertat amb l’única mesura cautelar de la retirada del passaport. El Regne Unit ha guardat silenci per evitar el conflicte, però això, conjuntament amb la nota del Govern suís dient que no extradiran a ningú per motius polítics, és un cop molt fort a la credibilitat espanyola. A tot això hi hem de sumar una editorial del NY TImes i opinions de diverses personalitat del món mundial a favor de l’alliberament dels presos polítics, a la vegada que adverteixen de la imprudència a l’Estat espanyol. I nosaltres encara ens hem de preocupar perquè personatges de l’establishment progre espanyol com Joan Manuel Serrat es puguin sentir ofesos per la política independentista. Quina vergonya trobar novament més suport d’opinadors internacionals que de progres espanyols. Se’ls hauria de caure la cara de vergonya, i més si els recordem que van fer exactament el mateix quan l’Estat va assassinar l’Estatut del Parlament de Catalunya el 2010. L’Estatut!!

Avui Junts per Catalunya reconeixia implícitament diversitat d’opinions sobre qui s’ha i qui es pot investir de manera efectiva, és a dir, més enllà del mer simbolisme d’escollir una persona que o bé no podrà exercir, o bé serà inhabilitada. Cal que els independentistes abandonin com abans millor els relats màgics i entomin un de conjunt, per poder afrontar aquesta nova fase amb garanties.

Si amb tot el panorama de pressió Puigdemont se n’acaba sortint, l’Estat tornarà a estar en escac. I és que, com va deixar escrit Vicent Andrés Estellés, “hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”.

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply