La disbauxa continua

Cap a on va l’ANC?

Després de tot el desori polític d’aquesta setmana, i el fracàs de la política de gesticulacions, arriba l’ANC i exigeix que el Govern de la Generalitat fixi una estratègia per a fer efectiva la República abans del 21 de desembre, o deixarà de donar suport al Govern. Malgrat assenyalar opcions com una negociació amb l’estat, i un referèndum acordat, avisen que s’haurà de tornar a preparar la via unilateral, i que no s’ha complert amb els compromisos electorals adquirits de desobediència i de restitució. I així, un altre cop el retorn a la política d’amenaces i ultimàtums. Cal recordar però que mai s’ha acomplert cap previsió temporal de l’Assemblea, la qual cosa és el primer motiu de reflexió d’aquest article.

Aquesta setmana hem començat a entendre que cap dels tres partits independentistes és prou fort per encarar una situació de desobediència continuada: ni Junts per Catalunya, que ha recordat el vell màrqueting convergent fent una cosa i dient una altra, ni la CUP, que segueix amb el mot desobediència a la boca, però la dura realitat li ha fet pujar els colors a Berga per molt que avui Salellas sortís per la tangent, i tampoc Esquerra Republicana que ja no s’hi ha posat perquè considera que no té sentit barallar-nos per desobeir les engrunes i acabar topant igualment amb el mur espanyol. L’autocrítica, també com a poble, i segon motiu de reflexió, és que malgrat la bravura de l’1 d’octubre, també hem vist que no som capaços de mantenir una acció de vaga indefinida, tancament de caixes o aguantar gaire temps una frontera tancada.

I què hem de fer? Pensar una estratègia, com anem dient, que vagi més enllà de terminis electoralistes i amenaces curterministes que no ens duen enlloc, com s’ha anat veient. Catalunya va poder comprovar l’1O que, si vol, pot, però també que Espanya és molt i molt forta, i que la independència no es fa d’un dia per l’altre. També hauríem d’haver après que desobeir per desobeir tampoc té cap sentit; i fer veure que desobeim, encara menys. Una menció coratjosa d’un tuitstar no s’ho mereix, cregui’ns. Cal que el govern abandoni el caràcter d’interinitiat i els líders es facin forts, que treballem Catalunya i que sortim al carrer, sense por, a fer més independentistes d’aquells que no mengen de bandera, i que potser els convencerem més amb la paraula República que unilateralitat. Si aconseguim fer això i derrotem els plantejaments mediàtics del mass media espanyol, la fruita caurà per madura.

Per què… s’han preguntat mai si l’independentisme s’està plantejant alguna acció per quan surtin les sentències judicials, després de les municipals, a banda d’una gran manifestació amb mil llaços i espelmes? Alguna cosa més enllà de convocar unes eleccions que, si fa no fa ens deixaran allà mateix? I quan les hàgim fet, què farem? I, si hem de tornar a optar per la unilateralitat, tenim clar que primer hem de superar les mancances que ens van fer fracassar el 10 o el 27 d’octubre, a banda de la marxa enrere dels polítics? Pensem-hi, reflexionem-hi, però mentrestant governem, seduïm, recuperem la iniciativa i comencem a construir de nou!

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply