Potser els han passat inadvertides les darreres declaracions d’Alícia Sánchez-Camacho, demanant al president Mas que no avanci eleccions i no convoqui el 27S (tal i com també demanen els grans empresaris). Sap que el seu partit patirà encara més i acabarà caient en l’ostracisme polític. El resultat del PP català a les municipals ha estat especialment sagnant: la CUP els ha passat per sobre. Xavier Garcia Albiol encara busca la cadera, com el futbolista Boateng, després del dríbling sobiranista que li ha fet Dolors Sabater abans de colar-li un golàs sobiranista col·lectiu per l’escaire. La líder popular catalana, desgastada però a qui encara no han rellevat des de Madrid, diu que entén la devallada per la “motxilla” de la crisi i la corrupció, com si parlés de tercers, de coses que res tenen a veure amb el seu partit. Increïble.

A Badalona, CiU també ha obtingut un resultat pèssim. La vella política del longeu Ferran Falcó ja no funciona. El detonant però, va ser el canvi de cromos amb Barcelona, que va provocar una abstenció de CiU al ple badaloní amb la conseqüència directa de la proclamació d’Albiol com a alcalde. N’han intentat fugir, però el fantasma els ha perseguit fins que han pagat per aquell pecat. Avui els seus dos regidors passaran absolutament desapercebuts perquè no es comptaran en cap suma.

La CUP comença a prendre el pols del país, i això ara sí que també complica la vida a una Esquerra Republicana que va viure molt bé, seguint l’estratègia teixida fins el 9N, on tot es va esberlar. Ara, refets en part, haurien de ser capaços de veure que un eventual pacte entre la CUP i Procés Constituent podria ser una amenaça electoral a la vegada que un bé pel país. Junqueras s’escolta massa els socialistes desencantats, que amb els seus cants de sirena independentistes aniran aconseguint els càrrecs i els sous perduts. Les aliances s’han de començar a cercar entre els socialistes catalanistes de debò, i aquests no són altres que els de la CUP.

Rivera és l’home de moda a Espanya però a la seva odiada terra no n’és profeta, ni tampoc volem que ho sigui. Aquí l’home de moda és David Fernández, i aquest podria ser l’artífex de la configuració d’un potentíssim pol de l’esquerra alternativa (que ben bé podria ser un polvorí), que acabi arrossegant el moviment Colau cap a postures independentistes. I, si això passa, no hi haurà majoria que eviti la independència. Caldrà però, que tots els actors independentistes entenguin que la transversalitat és la unitat necessària per guanyar, i els haurem de demanar a tots molta generositat.

I mentrestant, en una galàxia paral·lela, Sánchez Llibre (mà dreta de Duran i Lleida), diu que el debat a UDC no és sobre la independència sinó per un full de ruta propi.