On queden els partits independentistes després de l’acord? (II)

Catalunya ens segueix esperant al final de la tempesta. (Foto: 'Miranda', de John William Waterhouse).
Catalunya segueix esperant el nostre vaixell al final de la tempesta. (Foto: ‘Miranda’, de John William Waterhouse, 1916).

CiU. Convergència a l’igual que Esquerra Republicana ha salvat els mobles al darrer moment. Gràcies a l’habilitat del president Mas, CDC va aconseguir tallar l’hemorràgia que els feia descendir a les enquestes, amb un nou 9N reeixit. La gestió del post 9N i la posició dels republicans, ha aconseguit fer retornar el pèndul d’ERC a CiU. Però l’acord acabava allà. Tothom tenia clar que el següent pas eren les eleccions plebiscitàries, el problema és que enlloc s’havia escrit res més sobre el tema. Així que tirant de la tradicional habilitat comunicativa, CDC va aconseguir tornar a agafar amb força el timó i descol·locar l’ERC de Junqueras amb una conferència que marcava el camí del president que havia obert les aigües del mar amb el 9N. Independència en 18 mesos a través d’una llista unitària, on ell posava el càrrec a disposició. Les negociacions s’han fet massa llargues però, i CiU ha acabat acusant-les, sobretot després d’embolicar-se amb una discussió absurda sobre els independents que va enervar la gent.

Convergència Democràtica de Catalunya ha anat trepitjant totes les mines que s’ha trobat al seu pas pel camí del procés, i ha aconseguit mantenir-se: Casos Pujol, Palau, retallades… i la pressió d’ERC. CDC s’ha aconseguit salvar gràcies al carisma que ha agafat el seu president, Artur Mas, que ha enterrat el pujolisme definitivament i se situa ja molt a prop de l’alçada de les figures històriques i mítiques de Macià i Companys. Però per arribar-hi, cal que superi l’últim escull, el pas que tothom està esperant que faci i que a tots ens fa patir i desconfiar, ja que ja l’hauria d’haver fet ja: enlairar el país, o sigui, declarar la independència. Mas s’enfronta a ell mateix, se la juga, i a data d’avui el país en segueix depenent. El dirigent conservador ja ens ha dut lluny, però ara és l’hora de no conformar-se i fer el pas. No podem seguir omplint el calendari de convocatòries electorals simbòliques ni d’eleccions misterioses ad eternum. Cal un acord que digui que si surten els del sí, hi haurà DUI. No podem deixar que aquesta generació no ho hagi intentat, -i més quan arribem en les millors condicions-, per inacció pròpia. D’oportunitats i moments per fer-ho ja hi ha hagut, però la Hisenda Catalana encara no està llesta malgrat que ja han passat dos anys de legislatura. Tenen vuit mesos per enllestir-la.

UDC. Per què no s’ha saltat encara el mur? Entre d’altres motius, perquè UDC també segueix actuant com a fre des de l’ombra. Malgrat els posicionaments favorables a la independència de destacats dirigents, com ara Joana Ortega, de Gispert, Castellà i d’altres, l’ombra de Duran i Lleida i els interessos econòmics de la federació, segueixen alentint-ho tot. La situació d’Unió Democràtica, en realitat, no està tan allunyada de la d’ICV. Cadascú des de la seva ideologia, els democristians pateixen del mateix mal nacional que els verds. La indefinició d’aquest partit el 9N ha estat compensada per figura del president Mas, que durant l’hivern ha aconseguit focalitzar la crítica cap a ERC i no cap a UDC, però les declaracions de Duran i Espadaler sobre el 27S, inquieten. UDC dóna llargues al posicionament sobre la independència, i diu que ara és l’hora de governar i ja es decidirà si concorren conjuntament a les eleccions amb CDC. Compte. UDC no és independentista i defensaven acabar la legislatura. Unió té feina a fer, la principal és treure’s Duran de sobre i adherir-se –no tenen més remei- als postulats de CDC si volen sobreviure. El departament de comunicació de CiU hauria de tornar a brillar per vendre a la ciutadania que Unió dóna suport a una candidatura independentista de CDC sense ser independentistes.

ERC. Esquerra ha sortit molt mal parada de la trencadissa de Pedralbes, però ha recuperat una mica de crèdit al darrer instant després de les cessions per l’acord pel 27S i la discussió sobre els independents. La reacció massa precipitada dels republicans després de la reunió de Pedralbes, demanant immediatament eleccions per declarar la independència el dia següent –fins aquí, comprable-, però carregant durament contra el Govern, va cobrir de boira el camp de visió dels republicans fins ara. La CUP, predicant el mateix, va saber trobar el punt d’equilibri que va iniciar el camí de la recomposició del nou 9N. Molt probablement hi va influir la bona relació personal entre Fernández i Mas, una cosa important que ha descuidat Junqueras, i ha deixat entreveure massa. A ERC ningú li pot treure el pedigrí independentista, tots sabem que si les majories fossin diferents, molt probablement ja s’hauria fet algun pas definitiu. El ciutadà vota, però, el que creu convenient, i a ERC han d’entendre que el procés ha anat erigint com un símbol el president de Catalunya –com era de preveure-, el càrrec número 1 de Catalunya, càrrec ocupat avui per un dirigent de CiU anomenat Artur Mas, que, a més, ha demostrat molta més dignitat en l’exercici que el seu gris antecessor.

Esquerra n’hagués tingut prou amb defensar el mateix argument que va defensar per dir no a la llista conjunta per les europees (que hi fos tothom), i no li hagués faltat raó. De fet, si el partit ha quedat com un mur inflexible durant els darrers dos mesos, ha estat per un problema de gestió comunicativa i de gesticulació errònia, en els termes que hem descrit amunt. Perquè d’interessos partidistes ja s’ha demostrat que en tenen tots. Junqueras també podria haver optat per ser ell qui demanés una llista unitària al president Mas primer si no la volia. Aleshores CiU no l’hagués comprat i, d’haver-ho fet, la pressió hagués recaigut en la CUP. Amb el debat pressupostari iniciat el desembre, ERC va començar a fer alguns gestos d’acostament, que s’han multiplicat en el darrer tram de les negociacions que han culminat aquesta setmana amb l’acord. Passada la tempesta i assolit aquest acord, Junqueras també té temps de recuperar el prestigi perdut, fer un gran paper a les municipals, i tornar a ser aquell partit necessari per fer des de l’oposició (o no) l’altre gran partit de govern que necessita Catalunya per arribar a la independència, el d’esquerres. La data no afavoreix el país, però ni ERC, ni CUP ni societat civil tenien la potestat per a convocar eleccions abans. El clima d’entesa tampoc era l’adequat i el resultat hagués pogut ser desastrós. Ara és l’hora de buscar aquesta entesa, solucionar els problemes comunicatius i fer tot allò que esperem que facin i que havien fet especialment bé fins l’octubre: pressionar CiU per a què salti el mur d’una vegada per totes, abans que al procés li passi l’arròs.

CUP. La Candidatura d’Unitat Popular ha passat de ser un blanc fàcil el 2012 a fer-se respectar gràcies a la gestió de les seves intervencions, tot elevant el to cultural dels debats polítics al que realment haurien de ser. Però, sobretot, per la figura del seu líder, David Fernández, que s’ha fet estimar per la població en un moment de la història política en la qual tothom tenim ganes de veure virtuts en els companys de viatge, més enllà de les sigles amb les que ens veiem més representats. El primer, el president. La bona relació personal entre Mas i Fernández, potser ha comportat les crítiques infundades del populisme espanyol, però ha fet un bé molt gran al procés. Avui tothom plora que David Fernández, Quim Arrufat i Isabel Vallet no tornin a presentar-se a les eleccions. “No te’n vagis, David”, corre per la xarxa. Hi ha una gran diferència entre el discurs alternatiu sòlid de la CUP i la màscara de la formació populista Podemos. El destí de la CUP és la renovació de càrrecs, però farien bé de repensar-s’ho o fer una excepció, perquè val la pena no perdre el llegat i el recorregut obert per Fernández.

Qui és el camí de la CUP ara? Preparar les municipals, el seu terreny natural, demostrar eficàcia des de la presidència de la comissió del frau, i apuntar-se a l’acord pel 27S des de la discrepància, com fins ara. El paper de la formació alternativa és no deixar de ser-ho, però tothom sap que en els moments crucials, la CUP ha fet pinya per la independència. Almenys s’han guanyat aquesta confiança. Si les enquestes segueixen igual, hi ha moltes probabilitats que la CUP acabi rebent la clau de la governabilitat o l’estabilitat d’un govern que hagi de declarar la independència a partir del 28 de setembre. Respecte.

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply