Una vegada més, com és habitual, la societat s’ha mobilitzat al voltant de les manifestacions convocades per reivindicar més justícia social l’1 de maig, el dia del treballador (amb 6,2 milions de no-treballadors). Enguany, els dubtes sobre la utilitat d’aquestes reivindicacions també han augmentat. Què estan fent realment els sindicats per nosaltres?

Els sindicats majoritaris segueixen lluny de la realitat del país, i encara juguen a despistar. Any rere any han anat perdent força i influència vers governs i societat, i la dreta liberal ho ha tingut cada vegada més fàcil per imposar les seves condicions. De Thatcher a Merkel el poder ha perdut la vergonya, i les esperances de la nostra generació se n’han anat en orris. Clar exemple és que ara les patronals ens vulguin vendre els minijobs com la panacea, quan a Alemanya ja fa temps que n’estan farts. Això de la crisi ha anat molt bé a uns quants, i insisteixen a prendre’ns el número. Personalment m’indigna que Juan Rosell parli en boca dels treballadors que no representa quan diu que qualsevol jove aturat acceptaria un minijob de bon grat. I un bé negre amb potes rosses, el que volem és una feina estable i amb un sou digne i homologable a la UE.

En uns moments en què Catalunya intenta donar una sortida al drama social i nacional que estem patint, amb l’única sortida possible, la independència, els sindicats segueixen disparant al cel des de la trinxera de sempre: anem a manifestar-nos a la plaça Sant Jaume contra les retallades del govern de la Generalitat. El país no els perdonarà que segueixin deslligant els avenços nacionals de la recuperació de la justícia social. No podem tancar-nos la porta a l’única opció que tenim per sortir de la crisi, sinó és que als sindicats també els interessa seguir subsistint en l’actual statu quo, mentre proven de tapar-se les vergonyes.