Oportunitat aprofitada, capacitat, i canya a Espanya 2.0

La Solidaritat Catalana per la Independència, SI -o SCI– d’Alfons López Tena, va tenir la immensa sort d’aprofitar el boom Laporta i aconseguir representació gràcies a la gent que l’ex-president del Barça va arrossegar, i les expectatives que va generar. Tot això just dos o tres mesos després d’haver-se escindit d’ERC, que passava pel pitjor dels moments. Molt bon olfacte també d’Uriel Bertran, sempre murri, qui havia defensat sempre que fora d’ERC només hi havia el desert.

Si hi havia un moment on algú que es digués independentista i no fos d’ERC tenia alguna opció de sortir, era el novembre de 2010. Ni PI, ni forces polítiques dels vuitanta havien aconseguit res. Reagrupament que ja s’havia auto-exclòs d’ERC mesos abans, va quedar ràpidament neutralitzada pel tsunami encapçalat per Joan Laporta (casualment ex PI). SI va convertir les escasses opcions d’RCat de treure representació, en representació assegurada, amb un líder molt més conegut i gens implicat en lluites de partit, congressos fracassats ni processos interns de dubtosa reputació. Molts militants de RCat van passar-se a SI quan aquesta es va crear.

Com en el cas de C’s, és un partit que ha sabut aprofitar tots i cadascun dels moments mediàtics que ha tingut, sigui per bé o per mal. Aquí s’ha notat l’experiència d’Uriel Bertran, que ha portat SI a liderar una campanya contra els peatges -el famós #novullpagar impulsat per Josep Casadellà adherit a SI-, presentar proposicions a favor de declarar la independència al Parlament… accions que ja havia dut a terme a ERC des de les acaballes del segle passat. De fet, el “mans lliures” que defensen, és molt similar al “mans netes” de Carod.

Amb SI doncs, s’ha recuperat aquell esperit de guerrilla, avui des de les xarxes socials que ha servit per mobilitzar la seva gent en diferents campanyes. La més destacada de totes malgrat no se sap encara com ha acabat, ha estat la denúncia dels casos de corrupció a la Diputació, el “Cas motxilles”, que ha posat molt nerviosa la direcció socialista.

SI pot presumir finalment d’haver posat en pràctica una de les primeres experiències d’haver confeccionat unes llistes obertes. Malgrat això, l’intent de transparència se’ls ha girat en contra a Girona el 2012, d’on també es podrà aprendre quins són els inconvenients d’aquest procés, per millorar-lo. Les llistes obertes són una demanda popular que s’ha fet força extensa en el temps, i poc a poc va guanyant adeptes.

Tebi: SI pot presumir de no haver governat, i per tant, pot fer un discurs molt lliure, però no tant com C’s. Uriel Bertran va iniciar carrera política al Parlament com a diputat de l’ERC de Carod en època del primer govern d’esquerres. Tot i que es pot fer, criticar abusivament aquell pacte s’interpreta demagògicament. El discurs monotemàtic independentista, i essencialista, els ha permès visualitzar-se com els qui defensaven la declaració unilateral, però allò que n’han tret de positiu també s’ha transformat en negatiu com veurem al final. L’esperança per obtenir representació es manté sobretot amb Strubell a Girona, que va sortir amb un bon marge. Atents amb el tema lingüístic, molt lleig intentar crear una entitat amb una associada a SI al capdavant com Mercè Escarrà, per intentar suplantar l’activitat de Som Escola, impulsada per Òmnium, amb el vist-i-plau del govern, i tots els actors socials com la mateixa Plataforma per la Llengua, del dissortat Martí Gasull. Per tant, massa ambició en determinats moments, que pot ser contraproduent.

Massa pressa, ambició i necessitats cobertes

Solidaritat pateix el mal del #tenimpressa, a nivell personal. Sobretot Uriel Bertran ha tingut massa pressa, en un moment en què, de tenir paciència, ara estaria molt més amunt del que estava a ERC. Havent agafat el compromís de ser cap de llista d’ERC a Badalona, va abandonar el partit quan va veure que no ocuparia plaça de diputat al Parlament pel lloc a llistes; i va crear una nova formació a partir del corrent crític, Esquerra Independentista, i els contactes extrets de les consultes per la Independència d’on era coordinador. S’hi va apuntar el també desencantat amb convergència Alfons López-Tena –un bon candidat, però enemistat amb tothom al Parlament pel seu caràcter massa fort i inclús autoritari-, i que va estar al CGPJ recomanat per CiU. Els dos, van arribar a un acord simbiòtic amb Joan Laporta que en aquell moment estava en el seu màxim esplendor polític gràcies a la tirada de can Barça, malgrat els seus mítings eren decebedors. Molts dels antics militants d’ERC que van passar a Rcat i després a SI també pertanyien a l’ala més arrauxada i, lògicament impacient, republicana.

La marxa de Joan Laporta a les primeres de canvi, divideix el partit. Solidaritat passa a tenir menys drets en el sí del Grup Mixt -on conviu amb C’s, que passen a liderar-lo, i ara també amb Laporta-, i per altra banda no poden veure acomplida la promesa de proclamar la Independència, que era el punt fort del seu programa. A partir d’aquí SI ha començat a perdre cabal. De fet, com C’s, és una organització que depèn única i exclusivament dels seus diputats al Parlament. A les eleccions municipals de 2011 es van presentar a molts municipis malgrat no tenir cap estructura territorial, i la massa total de vots ja es va reduir a la meitat, tot i èxits puntuals. A les eleccions al Congreso, ja ni tan sols van poder afrontar la campanya econòmicament, i van decidir no presentar-se i demanar que la gent fes un vot nul abans de donar suport a la coalició -o afegir-s’hi- ERC-Rcat-Catalunya Sí.

Com que en el fons, ERC i SI no tenen gairebé cap diferència ideològica, l’objectiu de SI sempre ha estat ocupar l’espai d’ERC atacant-la de manera molt visceral, la qual cosa s’ha perllongat durant els seus dos anys d’existència. Això sempre entra en certa contradicció amb la trajectòria de Bertran, qui fa un temps defensava el mateix des d’ERC. Per part republicana, hi ha hagut el mateix odi, sempre se’ls ha acusat de dividir l’independentisme i demanar la unió des de la divisió; fins constituïda la nova legislatura en què SI ja havia aconseguit entrar, i ERC ha decidit no fer tant notòries les hostilitats existents. Als republicans no els interessa tacar la confiança recuperada altra vegada amb lluites intestines independentistes, i menys donar marge a escissions. El problema que ha de preocupar a SI però, és que per aquestes eleccions la necessitat que plantegen ja està coberta per ERC i ara també per CiU, i el votant interpreta de forma majoritària que la seva presència al Parlament no és necessària ja que, com és cert, la majoria independentista està igualment assegurada. D’aquí que la seva presència al futur Parlament pengi d’un fil molt prim.