‘Thats all, Spain!’ (Això és tot Espanya!)

Tractor. Autodefensa popular per protegir la democràcia contra la repressió d'un estat abusiu i desproporcionat. Castella en estat pur
Tractor. Autodefensa popular per protegir la democràcia contra la repressió d’un estat abusiu i desproporcionat. Castella en estat pur

La jornada d’avui no es pot explicar si no és des de la suma de totes les nostres petites històries. Som un poble absolutament extraordinari que, malgrat totes les adversitats i la opressió que hem hagut de sofrir durant tants anys, ens n’hem sortit una vegada més. Encara amb la tensió per tot el cos, i els ulls mig clucs de cansament, al final de la jornada de referèndum, el president de la Generalitat ha fet el gran anunci: enviarà els resultats d’aquesta èpica jornada al Parlament perquè procedeixi, tal i com estableixen les lleis de desconnexió aprovades aquest mes de setembre, a l’aplicació dels resultats. O sigui, que Catalunya camina ara ja cap a una DUI.

 

La jornada electoral ha començat ahir dissabte. Molts ja ens vàrem aplegar a partir de les 20h davant dels col·legis electorals per començar a articular la seva defensa. Consignes més o menys encriptades, i persones que s’anaven acostant amb el kit per passar la nit. A l’IES de Palafolls, l’únic punt de votació del municipi i on jo he estat, ahir vam haver de sofrir les inclemències de la intempèrie, el fred creixent, i la pluja al ras, perquè el no acord amb la direcció de l’Institut ni la poca implicació de l’AMPA, no ens permetia obrir el centre com va passar amb la gran majoria de col·legis electorals del país.

 

Passada la tempesta, i amb els supervivents de la nit, abans del primer raig de llum del diumenge, el nostre exèrcit arribava: tractors de la zona que han tallat la carretera acompanyats de centenars de persones que han desbordat la rotonda d’accés. De cop, de ser una trentena, havíem passat a ser de 300 a 400 herois que, dempeus, hem protegir en tot moment l’accés al recinte fins que algú ha obert les portes i ha començat a muntar-ho tot a dins. Sota l’observança dels Mossos, que no podien fer res davant de tanta gent, la no aparició dels membres de la mesa (per la intercepció postal de l’Estat) ha provocat un retard en la composició de les meses, que s’ha fet amb els primers votants.

 

El problema logístic gros del dia estava per venir: el sistema informàtic que dóna suport al referèndum i al cens ha anat caient durant tot el diumenge. Julian Assange ho ha definit com l’inici de la primera guerra mundial informàtica. L’estat espanyol l’ha estat atacant (tenia el CTTI ocupat durant tot el cap de setmana) durant tota la jornada, i això ha hagut d’extremar la cura organitzativa i armar amb hores de paciència els votants. De fet, s’ha hagut de retornar al sistema de votació manual durant moltes estones del dia i, això, ha anul·lat temporalment el darrer as a la màniga del Govern català destapat avui mateix: el cens universal.

 

Just uns minuts abans de poder obrir el nostre col·legi, Turull ha comparegut per anunciar que tothom podria votar on volgués. Un cop d’efecte esplèndid contra el possible tancament d’alguns col·legis per part de Mossos o la policia espanyola. I aleshores hem obert, i les urnes i tot el dispositiu ja estaven preparats, perquè, de manera absolutament clandestina i jugant-se la pell, un conjunt d’herois anònims però que conformen la representació de l’orgull del nostre poble, ja ho havien deixat tot preparat. I no només això, gràcies a la seva feina, hem pogut votar amb la màxima normalitat possible tant en aquest poble, com en tota la resta que no s’han vist afectats pel que ha acabat essent la notícia del dia, a banda de l’anunci del president:

 

Poc després de formar la cua de ciutadans que ha superat el gimnàs de l’institut, on hi havia les meses, l’enorme pati de l’escola, i cargolar-se per la rotonda d’accés a l’edifici des dels tractors, hem començat a veure vídeos per internet de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional atonyinant persones a cada cop més col·legis electorals. No anaven a retirar urnes, anaves a estovar persones, a reprimir, a demostrar que Espanya guanya, i guanya aixafant, humiliant, vexant, ridiculitzant i, com ha dit Soraya Sáenz en una compareixença, sense importar-li gaire la imatge que això donava d’Espanya a fora. Estaven organitzats per anar als pobles petits a primera hora i atemorir a tot el territori perquè la gent es quedés a casa i no anés a votar. La tensió s’ha apoderat del centre quan han començat a arribar advertències que la policia, a mig matí, estava a punt d’arribar a Palafolls. A aquelles hores ja havíem vist com els grisos del segle XXI causaven destrosses, tostaven gent gran, colpien nens, ciutadans diversos… un centenar i escaig de ferits es deia.

 

Com d’altres centres, s’han tancat portes i s’ha fet entrar les cues a dintre del pati. S’ha seguit votant mentre s’organitzava la resistència: gent a fora parant el primer cop, i gent a dins. Tot per guanyar temps per desmuntar el dispositiu electoral i endur-se temporalment les urnes, intentant que el màxim de gent hagués votat. Afortunadament, la policia espanyola no ha arribat a venir en cap moment del dia, però el dispositiu d’autodefensa pacífica ha estat activat durant tota la jornada. He vist nervis, tensió, però cap por. Valents, tothom s’ha ofert en tot moment a ajudar i a protegir nens i gent gran, a preparar menjar i beguda durant tot el dia a tothom qui ho necessités. Autoorganització, poder popular! Avui ha estat un dia en el qual també ens hem estat vigilant entre tots. Som un poble i aquí tothom es coneix, i es tractava de mirar de detectar els infiltrats. Els moments paranoics també hi han estat, però cadascun dels entrebancs s’ha anat superant amb perseverança decisió i una capacitat de lideratge irrebatible.

 

I mentrestant, la situació cada vegada era més angoixant al país, les xarxes socials cada cop treien més fum difonent vídeos de gent agredida amb absoluta impunitat. Les forces d’ocupació espanyoles anaven sense identificar, sense ordres judicials, amb els ulls encesos de ràbia d’haver estat tancats com gossos afamats en vaixells durant setmanes, repartint a tort i a dret derramant la sang dels nostres. De cent ferits al cap del dia, sembla ser que ja hem superat els 844, i el món ho ha vist. Durant la jornada, Enric Millo i Soraya Sáenz han mostrat el seu total suport a Guàrdia Civil i Policia Nacional avalant l’estratègia de la violència repressiva excessiva. Feixisme d’estat pur. Proporcionalitat en diuen a Madrid. Millo ho ha fet sota el pretext que els Mossos eren passius a la situació. Però als carrers, Mossos i el Cos de Bombers eren aclamats i aplaudits, el poble sap quin és el paper que han hagut de desenvolupar tant uns com altres i, la seva complicitat serà recordada. Però l’estratègia de la policia espanyola estava més que preparada: al president Puigdemont l’han seguit amb helicòpter, i han anat a destrossar prèviament el col·legi electoral on anava a votar. Al final ho ha fet a Cornellà de Terri. Junqueras i Forcadell també han votat.

 

Durant el dia, han negat mil vegades el referèndum i al cap de la jornada un Mariano Rajoy absolutament esperpèntic ha reblat el feixisme d’Estat: orgull per les actituds repressives que ha titllat de proporcionals, i ni una referència a les víctimes. La conseqüència d’això és la constatació, ara ja ben clara que ja no som (com ja sabíem) part del mateix poble. Espanya i Catalunya necessiten separar-se per poder conviure en un marc més ampli, com l’europeu o el mundial. Jordi Évole, el polèmic equidistant ho ha certificat també durant el dia expressant-se en el sentit que l’Estat espanyol acabava d’aconseguir que avui Catalunya hagi marxat del tot.

 

I és el que molt probablement passi: passades les 22h de la nit, com dèiem al principi, el president Puigdemont ha comparegut amb molta solemnitat i acompanyat per tot el Govern, per denunciar l’onada de feixisme que s’ha viscut avui als carrers i de la qual tot el món n’ha estat testimoni. Els resultats del referèndum segurament ara ja són el de menys després de tot això, però els esperem per saber si guanya la independència o l’Statu Quo, perquè avui, malgrat tot, es votava això de manera vinculant. Si no, no haguéssim tingut les visites que hem patit. Mentrestant, a La Sexta passaven un vídeo en bucle sobre una noia tirant una pedra a un cotxe policial, a TVE seguien la jornada en molt segon pla i des de l’òptica del règim, i la resta feien la peli del diumenge. Només TV3 i el conjunt de mitjans internacionals han estat a l’altura. Això també certifica que Espanya, comunicativament parlant, ja torna a ser una dictadura, a l’altura de Turquia: silenci informatiu, repressió ideològica als carrers, tancament de webs…

 

I l’alternativa? Desautoritzada: Pedro Sánchez ha comparegut per mostrar preocupació pels ferits i n’ha culpat de tot al president Puigdemont. Em violen, però la culpa la tinc jo per anar amb faldilla i no l’agressor que és el qui realment comet el delicte, tal i com diuen les feministes. Tant el PSOE com Ciutadans han subratllat que fan pinya amb Rajoy i això els fa (ja ho eren) còmplices de la repressió que s’ha viscut avui a Catalunya, de cadascun dels punts de sutura físics i dels psicològics. Espanya ja no té remei.

 

A l’Institut ens hem tornat a autoorganitzar per protegir el recompte, una convocatòria que ha tornat a aplegar centenars de persones a tot Catalunya per defensar que la feina aconseguida durant tota la jornada, tingués efecte i plasmació final. Si això no ho aconseguíem fer, Puigdemont no hagués pogut sortir tot just ara fa uns minuts a fer el gran anunci, ni d’aquí a una estona, sembla ser, Junqueras, Romeva i Turull a anunciar els resultats que a hores d’ara tinguin. El que passi a partir de demà, ningú no ho sap. Tot apunta a l’anhelada Declaració Unilateral d’Independència, però el Parlament tindrà la darrera paraula.

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply