Tot interpretant el sentiment i els anhels del poble que s’acaba de manifestar per la Diada (5/7)

“Un nou país per a tothom”, el somni d’ERC

Erudició, gir èpic i per fi, encert estratègic

Erudició i èpica com a nova cultura de govern en la direcció del partit. L’ERC de Junqueras no renega del passat, defensant-ne els èxits assolits. Lluny d’haver-se traumat, finalment el partit ha optat per col·locar l’única persona possible en el lloc adequat al moment precís. Oriol Junqueras és un erudit. Ho va demostrar àmpliament al públic a El favorit (molt interessant el capítol dedicat a Companys si us interessa la Història, per cert), a TV3 i també a En guàrdia, a Catalunya Ràdio. El seu discurs positivista, i amb una èpica molt interioritzada, la seva experiència al Parlament Europeu i la bona feina a SVH d’on és alcalde, l’avalen per fer no només política sinó per combatre amb la Història -viscuda des de molt endins, com dèiem-, totes les fal·làcies de la caverna, com a millor bé que té i el millor que aporta, deixant els públics bocabadats amb les batalles i les batalletes de la nostra història.

La renovació de cares, i de missatge (s’ha deixat de banda la deriva massa esquerrana de Ridao i Carod -qui avui veu triomfant la idea del referèndum el 2014-, i finalment s’ha casat Nació i Esquerra com feia Companys), han resituat les històriques sigles en un moment cabdal de la Història de Catalunya amb rapidesa al centre del debat, tal i com tothom esperava. Que Puigcercós no hi hagi posat traves ha estat un gest que l’honora, com a esmena a la desfeta del congrés de 2008. Molts analistes experts, deien que això era necessari per què a la llarga ERC creixeria exponencialment i dominaria l’espai de l’esquerra; i en conseqüència el país, Catalunya en sortiria guanyant. Aquí rau el fet que ERC defensi que precisament ara és el moment de ser segona força.

Encert estratègic des del debat en què Puigcercós reclamava a Mas un referèndum en cas de cop de porta al concert econòmic, també donant suport a una anhelada reivindicació com aquesta que, de fet, ja defensava ERC i també Trias Fargas fa trenta anys; i el seny de front comú amb l’ANC i la Diada històrica. Tot això ha anat reportant coses positives, com inclús reconciliar-se per les eleccions al Congreso amb RCat. I molt important, recuperar el favor del poble amb la plataforma Catalunya Sí. Si el 2010 CiU simplement havia d’esperar a que li caiguéssin els vots, ara passa el mateix amb ERC, que pot arribar a ser 2a força al Parlament, en un moment de vent a favor.

Senyal del gir també, és la voluntat de canviar el logotip, i recuperar l’”ERC” tradicional, i encara ho és més deixar-se de debats estèrils i acomplexats, i fer servir la històrica i centenària estelada blava com a oficial, la de Macià.

Tebi: Junqueras arriba just en el moment adequat quan ERC ho necessitava més, però no ha tingut encara el temps suficient -porta només un any de mandat-, per fer-se conèixer per tothom i aconseguir arribar a assolir els èxits de l’època Carod (23 escons el 2003 i 21 el 2007). Tot i això moltes enquestes l’assenyalen com el candidat més valorat. Potser amb una mica més de temps i sense les escissions, ara estaríem parlant d’espectatives de més de 25 diputats. El fet positiu és que tot i justet, ho ha fet quan no hi havia ja oportunitat de cremar-se ni desgastar-se per l’etapa titllada pejorativament pel Grupo Godó com la del tripartit. D’altra banda, el cartell transmet tranquil·litat i natura, però és massa neutre i similar al de Puigcercós del 2010.

La diàspora del vot independentista amb les escissions i un públic exigent

La desfeta del darrer Govern d’Entesa encara pesa, i ERC n’ha patit les conseqüències durant aquests dos anys: s’ha passat a ser la cinquena força amb 10 diputats, s’ha perdut la clau, i CiU ha preferit el PP com a soci, malgrat la mà estesa republicana.

Tot i estar-ho solventant, pitjors conseqüències estan tenint encara haver patit dues escissions. La divisió de vots en el sí de l’independentisme amb Reagrupament (que ara segueix les passes d’escissions anteriors d’ERC, de moment demanant el vot per Mas), i Solidaritat, segueix passant factura. SI -o SCI-, va tenir més sort que el PI de Colom i va aconseguir representació al Parlament el 2010, la qual cosa els obliga moralment com a mínim a presentar-se a aquestes eleccions, tinguin opcions o no de sortir. L’enemistat entre les dues formacions per raons òbvies i que SI tingui representació, ho complica més. I a ERC no li convé seguir-se veient involucrada en batalles d’aquest tipus, perquè en desgasta la imatge. No cal dir que l’entrada ara de la CUP, tot i que en menor grau, també és contraproduent per a la formació.

L’electorat d’ERC persegueix el somni de la independència, la qual cosa ha donant la vida que té el partit des de 1931; ja que en política, perseguir un somni com aquest, és un tresor. Però per altra banda, també la desgràcia de, per aquest mateix motiu, ser el més exigent. ERC sempre ha estat en el punt de mira d’Espanya per interpretar el sentiment i els anhels del poble; durant tota la II República fins que finalment Espanya va matar a Companys. Creient que havien trencat el somni, ja en democràcia i destacadament en l’època Carod com avui en la nova etapa conjuntament amb Artur Mas i CDC, els atacs es multipliquen amb cada vegada més virulència oral. La por és el mecanisme de defensa de la caverna, i és per això que el 2003, amb l’entrada a govern amb tant sols 23 diputats, la gent esperava la proclamació de la independència que mai s’havia exigit a CiU tot just l’endemà. Així, qualsevol error com el greu d’haver coronat Montilla, ERC l’ha pagat molt car en el sentit estricte d’escons. Potser massa i tot si ho comparem amb CiU, l’altre sistema de govern català dels darrers 30 anys. Per primer cop però, el gruix d’un càstig electoral considerable es repetirà en el cas del PSC.

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply