Un bloc sobiranista, mil veus que el defensen

Abatre el feixisme era l'objectiu comú entre comunistes i anarquistes, i els fets de maig de 1937 va ser el resultat
Abatre el feixisme era l’objectiu comú entre comunistes i anarquistes, i els fets de maig de 1937 va ser el resultat

Ni fer una consulta, ni el pacte amb Espanya, ni convèncer a Europa, ni fins i tot arribar a una independència legitimada per tothom. Res d’això és el més complicat de tot plegat. La clau de volta és la unitat. De la ciutadania, sobretot, però també dels partits polítics. Una majoria abismal de la població està d’acord en el dret a l’autodeterminació. Els partits, gràcies a l’eufemisme ‘dret a decidir’, també han conformat una unitat. Ara bé, mentre milions de persones han parlat amb una sola veu en les últimes manifestacions, les sis formacions que en teoria estan d’acord com a mínim en el dret a decidir converteixen el procés en una olla de grills.

És evident que dels sis, la veu més discordant i de moment ha remat cap a la riba contrària és el PSC, que quan hi ha arribat s’ha abaixat del vaixell. Pel que fa la resta, és estrany que passi tota una setmana sense que CDC, UDC, ERC, ICV o la CUP es contradiguin, posin de manifest objectius diferents, evidenciïn diversitat d’estratègies o mostrin diferents graus d’optimisme o de pessimisme. Les últimes proves d’això han estat les declaracions del dirigent convergent Lluís Corominas, que ha tornat a marcar el camí en la ment de molts catalans en cas de consulta frustrada: plebiscitària i declaració unilateral d’independència. Ara bé, no havien pactat els partits que aquestes cartes s’amagarien per visualitzar ara la confiança en la convocatòria d’un referèndum?

D’altra banda, ICV-EUiA ha deixat clar aquesta setmana que no assistiran a cap reunió per acordar punts comuns de les diverses candidatures catalanes a Europa. D’això se’n poden treure dues preguntes: la primera és que els ecologistes només han pactat defensar el dret a decidir al Congreso, però es pensen que això serà suficient i que Europa és aliena a tot plegat? I la segona: per què CDC ara ens recorda les plebiscitàries si ICV no és capaç ni de traçar línies mestres comunes a les eleccions comunitàries? No creuen que recordar que després de la consulta només hi ha això darrere no desesperarà l’electorat i el soufflé corre el risc de baixar?

La posada en escena del 12 de desembre va ser un gran pas. La d’aquest dimecres amb la segona reunió amb “consens” final del Pacte pel Dret a Decidir n’és un altre. Ara bé, mantenir la unitat de la ciutadania i, encara més difícil, la dels partits, és el pal de paller per arribar com a mínim a l’objectiu comú. Voler arribar tots al mateix lloc remant cadascú cap a un cantó diferent és impossible. La història sempre ens recorda que quan no hi ha hagut unitat, el vaixell ha fet aigües fins que s’ha enfonsat.

 

 

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply