Clímax de les negociacions

  • Guifré Jordan
  • 12 de gener de 2015
L'ANC ha amenaçat que les mobilitzacions pujaran de to al llarg de la setmana

L’ANC ha amenaçat que les mobilitzacions pujaran de to al llarg de la setmana

Queda un dia menys per la data límit per l’acord entre CiU i Esquerra. Tots dos partits saben que no ha escapatòria: s’han d’entendre i fer eleccions al març, si no l’any pot ser molt llarg i l’home del sac -de vots-, Podemos, s’ho pot cruspir tot plegat. Aquest dilluns hi ha hagut repetides escenificacions d’Esquerra que apuntaven a l’acceptació fil per randa d’una de les tres propostes de Mas, tot i que deixant clar un cert gust de recel que no convida a creure-s’ho al 100%. Mentrestant, CiU encara no dóna per bons els gestos republicans, i sembla que el president ja aposta per convocar comicis després de l’estiu. Això segons només el diari ARA, que últimament sembla un mer mitjà per escenificar posicions de cara a la galeria -encara que siguin falses- per tractar simpleme de pressionar l’altra formació i influir en l’opinió pública.

Quan les posicions estan més a prop que mai però encara falten serrells per tancar, que ens venguin que Mas rumia endarrerir-ho tot sembla més aviat una manera de posar pressió afegida a Esquerra perquè acabi de cedir en algun aspecte que una intenció de veritat. Són els últims moments d’una negociació, falta poc temps pel deadline i cadascú pitja fort per treure a última hora un acord com més beneficiós possible pel seu partit, sabent, els dos, que el temps i el moment polític gairebé els hi obliga. Així funcionen els pactes de les altes esferes, jugant amb la pressió del temps, el que passa és que no estem acostumats a saber-ne tantes interioritats i pensem que tot saltarà pels aires dia sí, dia també.

No obstant això, el que més entristeix és que un votant d’ERC o de la CUP ni es pensessin compartir el color de la samarreta en la manifestació de l’11 de setembre amb un votant d’Unió mentre que els polítics encara evitin pensar en els partits com un tot. Oi que no es podien destriar els votants d’uns o altres en la manifestació de la V o en els 1,9 milions de paperetes del Sí-Sí fa dos mesos? Així doncs, si algú encara està intranquil, l’ANC s’ha reactivat aquest dilluns per acabar d’assegurar el tret. Una tuitejada massiva i una casserolada han obert un setmana de pressió final i tornen a donar el protagonisme perdut a les entitats de la societat civil aquests últims dos mesos. Òmnium i fins i tot l’ANC han anat a remolc de les negociacions polítiques fins ara, i no han estat capaces de trobar un posicionament sòlid inamovible des del principi que forcés tots a una millor entesa. Ha hagut de ser Vila d’Abadal qui, fent valer la seva trajectoria política ara retransformada, pugui contribuir decisivament a que la gent voti en dos mesos. Agradi o no agradi, el seu paper ha estat més clau que el de Forcadell o Casals en les últimes setmanes.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS