El despertar d’un nou Palafolls

  • Oriol
  • 3 d'Agost de 2019

Diu la llegenda…

Fa vuit anys, un grup de gent va impregnar-se d’esperit de poble per canviar la realitat que estava patint. Feia temps que aquest grup de gent veia que Palafolls no funcionava. Oblidat al nord de la comarca del Maresme, la megalomania de l’anterior alcalde -després de gairebé trenta anys al tron de ferro palafollenc- havia aconseguit fer-nos creure que érem l’avantguarda del món cultural (mentre el castell seguia caient a trossos), un pol d’atracció de grans artistes; i el pitjor, que allò era el més important de tot. Però de totes les mostres d’art hagudes i per haver, se’ns amagava la més fonamental: l’art de fer política. L’esquema clàssic dels governants més longeus, allò del ‘no us preocupeu de pensar, que ja ho fem nosaltres per vosaltres’.

Els inicis: les eleccions de 2011 i l’aprenentatge posterior

Quan ens hi vam posar el 2011, amb moltes ganes, en Francesc Alemany i la Susanna Pla, es varen topar amb què ells feien política, i el govern (que és qui ha de fer més política per governar correctament), no. Ells governaven sense ideologia, perquè ells eren Palafolls. Nogensmenys, els passava el mateix que a la Convergència dels anys vuitanta i noranta, que pretenien identificar-se amb Catalunya; i per dissort del país, els seus hereus polítics encara ho estan pagant. Ens va costar molt trencar aquest sostre de vidre però vam plantejar un projecte a llarg termini que ens havia de dur primer a ser el principal grup de l’oposició traçant les línies mestres d’un projecte polític de veritat pel poble, i aconseguir durant els quatre anys següents solidificar-lo, explicar-lo i plantejar l‘alternativa de poble de cara als comicis de 2019.

Invertiríem moltes i moltes hores d’estudiar-nos tots els racons del poble, de reunir-nos, de dialogar amb la gent, escoltar-los… i vam anar veient què era el que passava, i quins eren els mecanismes del poder local que havien perpetuat un desgovern que havia acabat despersonalitzant el poble. I explicar-ho, una vegada i una altra, ser els reis de les explicacions, les xarxes i les notícies. Nosaltres no teníem l’altaveu potentíssim de l’ajuntament per fer arribar el nostre missatge. La Susanna Pla sempre ha tingut el municipi al cap, les persones, les entitats; no hi ha ningú que conegui la gent del poble com ella. En Francesc Alemany tenia aquella capacitat de lideratge per verbalitzar i defensar com ningú al ple aquell nou Palafolls que volíem. A més, allò dels números els tenia molt clars, i tots dos junts eren el complement ideal. Amb això i una llista de gent que tenia molta capacitat, vam començar i vam treballar durant aquells primers quatre anys.

La consolidació: 2015

El 2015 vàrem passar de 2 a 4 regidors. Recordo aquell dia de manera agredolça. Havíem doblat resultats, però no eren suficients per tombar un govern que duia manant 32 anys pràcticament impassible. En aquell moment va caldre pair-ho i recordar que la nostra estratègia, sobretot també en l’àmbit comunicatiu i de maduresa de projecte, requeria més temps i no saltar-se cap pas: primer esdevenir un subjecte polític real, i després plantejar l’alternativa. I que el poble decidís què volia fer, quin Palafolls volia. Vàrem tenir la grandíssima sort que va entrar en Jordi Villaret, el qui s’ho sabia tot de tot el que relaciona amb urbanisme. Imaginin-se quina tríada, si després li sumem la Judit Caimel i en Sergi Pinet, que la va substituir després, i que venia del món de la cultura popular militant. Una davantera millor que la del Barça i tot, tu (que tampoc costa massa, certament).

Durant aquests darrers quatre anys l’estratègia comunicativa i de grup que vam plantejar va ser molt clara, aprofitant que seguíem lluny del PSC (6), però ja no tant, i érem la primera força a l’oposició. Ells van haver-se de reforçar absorbint el regidor de Ciutadans que va passar a les files del PSC, i seguint amb l’entesa amb EUiA, que mai hem acabat d’entendre. Malgrat el desgast de quatre anys, i l’esgotament de veure com seguíem xocant contra el mur, vam descobrir que a poc a poc l’havíem anat esquerdant, i que, a més, no ho estàvem fent sols. Teníem tot un equip al costat i, el més important, un munt de gent del poble que va posar-se a empènyer al nostre costat.

L’exigència d’un nou canvi de ritme per seguir aspirant a guanyar

I aleshores vam fer allò que ens sorprèn tant cada vegada que ho veiem per televisió al Tour de França: quan els ciclistes estan escalant el darrer port de l’etapa, un hors catégorie, que a més acaba en alt i arriba després de cent quilòmetres de pedaleig la tercera setmana de la competició: un nou canvi de ritme, una marxa més en l’esforç. Dos fronts: l’equip al davant donant la cara i posant l’altra galta cada vegada que hi havia una votació, i l’equip que treballava al darrere, sense descans, sense dormir quan convenia. I malgrat posar l’altra galta, les hòsties no van arribar mai més. Perdíem la gran majoria de votacions perquè no teníem majoria suficient, però ells no guanyaven convencent, simplement s’imposaven. Era una situació ben irreal: el nostre trident funcionava d’allò més bé i cada ple era una victòria moral més, però a la pràctica ho perdíem tot perquè l’aritmètica local era la que era. , de ben segur que els deu recordar allò que Esquerra Republicana guanya totes les enquestes i després no governa enlloc (també ho canviarem, això, si ens hi ajuden).

El poble clamava canvi, i el govern s’ho ensumava. Durant aquells darrers anys ho van començar a veure i vàrem haver de suportar situacions on ens van degradar com a grup polític quan van capgirar els torns d’intervenció de paraula, o ens van obligar a fer entrar les preguntes un dia abans i, si hi havia problemes tècnics doncs… mala sort! Nosaltres seguíem carregant-nos de raons, trobant-nos amb gent, amb entitats i esprement-nos per les nits. Només es pot fer una cosa així quan treballes en grup, i hi ha un líder visible que sap veure les qualitats que té cadascú i treure’n el màxim partit.

Jo sóc un motivat, els ho dic així de manera planera. Només funciono per impulsos motivadors, i en funció d’això creo aquesta capacitat de canviar el ritme i donar el meu nou impuls, quan els ulls se’m tanquen més. Des d’allò que jo m’ocupava de liderar, que era l’àmbit comunicatiu, la gent que hi estàvem i estem implicats, vam treure el millor de nosaltres, i vàrem excel·lir en les nostres funcions. N’estic contentíssim. Ningú no ens podrà retreure mai res d’aquell esforç titànic que vàrem fer, ni de les hores invertides, dies i nits. Això combinat amb la gent que hi havia al capdavant, i tot l’equip de gent que omplia els actes i feia que les calçotades més que riure fessin por (de la gent que venia) va ser la tempesta perfecta.

El mes de maig: el tot pel tot

Presos per ‘l’objectiu govern per canviar el poble’, vàrem concórrer a les eleccions del mes de maig (sí, ja hi arribem després de tot aquest rotllo!) sortint a guanyar. Sabíem que durant els 15 dies de campanya no canviaríem res que no haguéssim treballat abans. I no parlo del mes abans, ni de l’any abans (que és quan acostumen a iniciar-se políticament les campanyes electorals). Nosaltres duiem 8 anys d’àrdua feina. Si després d’aquests 8 anys no estàvem encara a punt per governar, jo no sé què coi hi fèiem presentant-nos a les eleccions. Observaran que la lògica de l’eslògan electoral va ser la decisió més ràpida de totes: ni canvi ni hòsties, estem ‘A Punt per Governar’, volem governar i ‘Ara és l’Hora’ de fer-ho.

La jornada del 26 de maig de 2019 no l’oblidarem mai, cap de nosaltres. Veníem d’unes eleccions espanyoles el mes anterior en les quals Esquerra Republicana havia aconseguit 15 diputats, sí, però el PSOE s’havia recuperat, i a ERC Palafolls temíem un ‘efecto Sánchez’, malgrat que les dinàmiques locals sempre varien. Tanmateix, que l’alcalde Agustí decidís plegar era un element que cridava a l’esperança (ja tocava, després de 36 anys). En política els lideratges excessivament longeus passen factura sempre al relleu. Però no seria el cas, perquè la formació socialista va aguantar la pèrdua millorant fins i tot en prop de 50 vots els resultats del 2015, bravo per ells i màxim respecte per la seva candidata, en aquest cas.

La mateixa setmana de les eleccions, Ràdio Palafolls va treure una enquesta que tirava per terra totes les nostres expectatives electorals. Sabíem que en podíem treure entre cinc i sis, i només els més agosarats deien que trauríem majoria absoluta. L’enquesta que va contractar la ràdio ens en donava com a molt 4-5. La resta, gairebé tot igual que el ple que hi havia. Després d’uns moments d’incertesa, vam decidir que no ens la crèiem. No podia ser que després de tot l’esforç invertit i tots els canvis de ritme fets, la nostra cadència de pedaleig no fos suficient per guanyar la grande boucle. Allò ens va deixar la vetlla de la jornada electoral amb un escenari molt clar: un frec a frec igualadíssim: o ells o nosaltres. O el Palafolls de Valentí Agustí o el de la gent. També ens vàrem cansar de fer càlculs possibles amb la llei d’Hondt “que si aquest suma tants vots, tindrà tants regidors”…, etcètera.

La Plataforma de suport, el poder de la gent de canviar les coses

I és quan va aparèixer la Susanna Pla. “Acabem de superar les 210 persones a la Plataforma. Saben què vol dir que s’apuntin més de 200 persones en una plataforma de suport ciutadà a una candidatura electoral, en un municipi de 9.256 (Idescat, 2018) habitants? Amb la Susanna vàrem començar a preparar el projecte a principis d’any. Ella s’havia fixat com a feina de campanya l’objectiu d’aconseguir repetir els suports de la plataforma de feia quatre anys, i intentat ser uns quants més. S’ho va acabar posant entre cella i cella. I només ho podia liderar ella perquè de tots, ja els he explicat que és qui havia estat dotada amb el do de l’omnipresència palafollenca. I a fe de Déu que ho va fer. Hem tingut una llista de suports més gran que la de personalitats que han donat suport a l’Ada Colau, a Barcelona. Ah, la ciutat! De la plataforma de suport a la candidatura d’en François, en van sentir a parlar fins i tot a l’Alta Ribagorça, ja els ho dic jo.

Amb aquell rau-rau a l’estómac vam marxar a dormir el 25 per llevar-nos el 26 de maig. El dia clau, el dia que havíem fixat al calendari comunicatiu feia vuit anys com el dia que si ho fèiem tot bé, guanyàvem. Que fàcil era escriure-ho quan posàvem la primera pedra el 2011, i que difícil fer-ho, eh?

El mestre Cruijff: “Sortiu i gaudiu”

Aquell dia ens vàrem abstreure de tot, de l’enquesta, de la plataforma, i de tots els elements de distorsió. Vam decidir que aquell dia trauríem tots els cavalls de la quadra. Si érem un equip i teníem (i tenim!) un líder, era el moment que agafés les regnes del cavall. Tothom hi era el diumenge, militarment parlant.

Aquell dia, molta gent no havia dormit dels nervis, i això em va cridar l’atenció. Es preveia una participació alta a tot Catalunya (els comicis coincidien amb les europees), i des de primera hora vàrem veure inquietud també entre els votants, la qual cosa em va sorprendre més encara “a veure si guanyeu” -ens deien abans o després de dipositar la papereta a les urnes- “avui no he dormit dels nervis”. Es respirava un ambient especial. Per torns, vàrem cobrir totes les hores amb molta facilitat, érem tants i tan diversos que desbordàvem els passadissos dels col·legis electorals. Pels xats ens anàvem assabentant de com anava per tots els col·legis; ja saben, el clàssic mirar la pila de paperetes, a veure si baixa o no.

Aquell dia vam sortir a gaudir-ho. Ja no podíem fer res més que ser-hi, després de tot l’esforç fet. Si guanyàvem allò seria bestial, i, si no, estaríem molt orgullosos de la feina feta, però la desfeta moral seria evident, palpable, i amb conseqüències.

El compte enrere final

En tot procés electoral, el més interessant, òbviament, és el compte enrere que s’inicia aproximadament a partir de les 18:30h. A les 19h ja només queda una hora, la gent acumula molta fatiga a les cames després de tantes hores dempeus (i de no haver dormit gaire), i tothom malda per repartir-se on li toca per iniciar el recompte. Per preparar el recompte vaig portar l’ordinador, i amb en Jordi Pedemonte, el president local, vam improvisar un centre de dades a Ferreries. Acta acabada que ens arribés, la introduíem a un Excel i després al programa que calcula la llei d’Hondt.

La tensió va començar a disparar-se. L’equip es va reunir deu minuts abans d’iniciar el recompte per distribuir-nos per meses, com fem sempre. Pinya fins a l’últim moment i esperit d’equip, sigui una calçotada o unes eleccions. Tot estava preparat i calculat. Corredisses, lavabos… nervis. Havia arribat el gran moment… però encara vàrem haver de superar un nou escull: primer s’havia de fer el recompte de les europees. La maleïda Europa pel mig, altre cop. Allò ens va servir per posar a prova tot el dispositiu de dades i, quan va començar el recompte que a tots ens interessa de debò perquè és el nostre poble el que està en joc, siguem del partit que siguem, tothom es va concentrar en la tasca assignada.

L’agònic recompte

Taula a taula, vam començar a introduir les dades que ens arribaven. Els grups de whatsApp bullien com mai, la gent entrava en crisi cada trenta segons, de l’eufòria a la decepció més absoluta en qüestió d’instants si calia, quan algú posava un però. Però els resultats no van enganyar des del primer moment: vam començar a guanyar a meses on no havíem guanyat mai, i vam fer uns grandíssims resultats a les poques meses que no guanyàvem. El programa de la llei d’Hondt em va indicar, des del primer moment, que estàvem en majoria absoluta. Però les taules eren moltes i el recompte molt llarg.

“No pot ser!” Ens dèiem, “ara arribarà aquella altra taula que sempre ens carda”, i aquí ho perdrem tot”. En Jordi Pedemonte va posar ordre a l’improvisat centre de dades i no va filtrar-me ni una dada que no estigués confirmada. De fet, així li ho vaig demanar perquè si no, pararia boig. Va ser molt difícil controlar la tensió i els nervis. El grup d’amics personals no paraven de preguntar com anava, i fèiem el minut a minut, a la vegada que també el feia a tot el grup d’ERC, que estava enganxat al WhatsApp. Pensin que jo era el número 7, el tall. Si jo sortia, ERC treia majoria absoluta. Després vaig pensar que la història no podia haver deparat aquest patiment a ningú millor que al més èpic. Abans vaig haver maleït a tothom és clar!

Durant alguns moments del recompte en vam tenir 8 i a prop del 9è. I quan quedaven un parell de taules vàrem tornar als 7. Davant nostres restaven les dues taules teòricament més desfavorables segons totes les nostres prospeccions. Hauríem fet arribar bé el missatge a tots els racons del poble? El destí ens trauria la mel dels llavis al darrer instant? Les eleccions estaven pràcticament guanyades, però per governar només podíem guanyar per majoria absoluta: el recompte estava avançant de tal manera que només quedaven tres formacions sobre el tauler: PSC, Comuns (que ja governaven junts) i ERC. La resta, quatre partits, no n’entrava cap. Victòria pírrica se’n diu de la victòria que no té premi. O sigui, de les victòries que acaben essent derrotes.

El darrer vot, que ho va canviar tot

I va arribar el recompte de la darrera mesa. Quan vaig començar a introduir les dades, amb els dits tremolosos, tenia un munt de gent al voltant mirant, atònits. Vaig haver de cridar a tothom que no es feia oficial res fins que no tinguéssim les dades oficials del darrer partit introduïdes al simulador d’Hondt. L’ai al cor era d’aquells que recorden els llançaments de triple off the buzzer. Durant el recompte, tant en François com la Susanna van desaparèixer; necessitaven que els donés l’aire en aquella llarga espera, agònica, de recull de resultats, s’havien espremut al màxim, posant en risc la seva salut i el seu entorn, i ara el que passés ja no depenia d’ells. “No esperis poder tòrcer els fats dels Déus amb els teus precs”, deia Virgili, tot i que Sal·lusti li ho discutia: “Cadascú és artífex de la seva pròpia fortuna”.

Quan vaig clicar a enviar dades, em va aparèixer el repartiment de cadires definitiu de l’ajuntament, segons la llei d’Hondt. Va aparèixer la màgica xifra. Quan vaig llegir en veu alta els resultats, va esclatar l’eufòria. Em vaig adonar que allò que recitava canviava completament la història del poble. N’havíem tret 7! Palafolls feia un tomb total i absolut, gràcies a totes les persones que havien ajudat a empènyer, i la feina que havíem fet des d’Esquerra durant els darrers vuit anys. Era una victòria incontestable i, per sobre de tot, absolutament justa i merescuda.

Un esclat volcànic per la història

Del que va passar a partir d’aquell moment podríem comparar-ho amb l’erupció d’un volcà. Vaig saltar de la cadira, vaig sortir al passadís exterior on hi havia la gent, i vaig acabar d’esvalotar un galliner que estava absolutament eufòric, alliberant la tensió acumulada sobretot durant els darrers sis mesos, com un boig extrem. No hi havia per menys, i només faltaria, és clar! Ningú guanya la Champions i reacciona amb un “ah, molt bé!”. Em vaig abraçar amb tothom, i especialment intensa va ser la que li vaig fer al meu cap de files, a qui li havia ‘dirigit’ la campanya, junt amb l’amic etern Soms, qui em va introduir al grup ara ja fa… vuit anys! No havia passat dia que no parléssim sobre la campanya durant el 2019 i finals del 2018. Però la que més recordo va ser l’abraçada que li vaig fer a la Núria, la persona més especial de totes i la que m’estimo més; un moment etern. Ella va arribar allà on jo no vaig poder quan va caldre i el resultat final va ser espectacular. En François va disposar d’uns gregaris de luxe per fer l’ascens, el vam portar fins al darrer quilòmetre, i aleshores es va imposar el millor, se’m posen els pèls de punta quan ho recordo. Pensin que a tot això que els explico, si han arribat a aquest punt del relat, han de sumar-hi que aquí tothom treballa, té la seva feina, i muntar un projecte ha estat sempre un a més a més que tothom ha hagut de restar de la seva vida privada o de les seves aficions.

No és el mateix preparar i fer una campanya quan tens una jornada laboral de sol a sol, que si només et dediques a això; i nosaltres no teníem aquesta sort. Les hores les has de dedicar igualment, i sigui d’amagats a la feina o quan arribes trencat a casa, a la nit. És allò que els explicava abans del Tour, la fatiga i el cansament t’intenten fer l’abraçada de l’ós, et conviden a deixar-te abatre còmode i calentet a la teva flassada, però tu segueixes pedalejant, perquè aleshores els ulls, cansats, se’t tinten de sang encesa i, de cop, saps que durant dues o tres hores més, totes intempestives, gaudiràs del poder dels Déus, i podràs rendir al màxim, posseït, encara que l’endemà ho paguis a la feina. Aquesta és motivació que els deia abans, sentir-se imbatible. I així un dia rere l’altre, com un martell. Imaginin-se doncs, la gent que, a més, té parella i fills, o si has de dedicar temps també a ajudar a la campanya d’un altre municipi.

Glòria eterna

La gent d’ERC a Palafolls, de cop, hem hagut d’afrontar el repte buscat però no esperat, de governar en majoria absoluta el nostre municipi. Alguns porten tota la vida picant pedra, com en Miquel Fontseca, que durant els anys noranta i la primera dècada del 2000 havia d’aguantar les hòsties cada quatre anys, o en Josep Garcia, o la Carme Xart, en Xevi Salicrú, en Jordi Pedemonte (que havia aguantat la flama abans de 2011 al ple) o el mateix Francesc Alemany. No en sabíem pas tant en aquell moment, i ells s’ho havien muntat molt i molt bé. Ara, amb aquesta motxilla d’experiència de tota aquesta gent, hem entrat en tromba a l’Ajuntament, per començar a treballar, i des del primer moment, com ens esperàvem, hi ha bastanta feina a fer, molta moltíssima. Per endreçar aquest municipi hi haurem d’esmerçar molts esforços, i a fe de Déu que ho farem.

Permetin-me de dir-los però que és una gran satisfacció seure com a representant de vostès en una de les cadires de govern junt amb en François, la Susanna i en Jordi (no podien faltar), però també la Sònia, l’Aleix i l’Helena, en aquesta nova era del poble, en la que pretenem deixar petjada. Tenim el millor alcalde de tots, i ens hem ocupat que la bonanova arribi fins i tot al cor de la Generalitat. És el moment de governar per a tothom, i tenint en compte a tothom, amb certa magnanimitat i bon tracte amb l’oposició, perquè nosaltres hi hem estat i creiem que mereixen un respecte. És per això que ho hem valorat, entre d’altres coses, apujant-ne les dietes que reben per assistència al ple.

El 15 de juny, i després de tres setmanes d’haver-se celebrat les eleccions, vàrem omplir d’il·lusió la sala de plens de l’Ajuntament en una sessió d’investidura apoteòsica. No vàrem poder ser-hi tots, perquè la sala era molt petita, però molta gent ens esperava a fora. A tothom se li va fer estrany veure per primera vegada en Francesc Alemany ocupar la cadira presidencial, però l’alegria era evident. El canvi era ja palpable i el poble s’omplia de joia. Havíem fet història i tothom volia ser-hi i veure-ho amb els seus propis ulls. Jo vaig portar la família i els amics. Aquell dia, tampoc hi va faltar el pare. Sempre hi és, de fet.

Tot comença, a partir d’ara mateix

El govern acaba de començar a caminar, i no serà fàcil. Un poble no es canvia en un mes, però sí que durant els primers cent dies podran començar a veure quina és la dinàmica que s’emprèn, que és enèrgica i renovadora, com quan obres una finestra i deixes entrar l’aire fresc de la muntanya. Tenim quatre anys per fer-ho i, potser no arribarem a tot arreu, però allà on nosaltres no hi arribem, de ben segur que ens ajudaran, perquè sense vostès no hauríem arribat o som ara, i sense vostès no canviarem aquest poble. Ho farem des del palafollisme militant, i amb les ganes, i tota la motivació que faci falta, fins i tot quan la vessem fins el fons, que esperem que passi poc.

Des d’aquest espai i sense ser tan feixuc com en aquesta ocasió especial, els aniré explicant com ho fem, i com veig des de dins allò que faig i fem conjuntament com a equip, quan tingui temps i ganes (que l’espasa de Dàmocles del Dietari no perdona!). Ja ho veuen que això dels dietaris és lo meu. Ara ve allò del “no és el mateix quan estàs fora i després estàs a dins”. Però això ja ho sabíem i és per això que mai hem enganyat a ningú. Nosaltres hem provat d’intentar no prometre coses que, per la nostra experiència, sabem que no són possibles de fer, i qui dediqui els seus discursos a fer-ho així (que és el més habitual en política) ja s’espavilarà a fer-se perdonar després.