La cara B de la vaga

  • Oriol
  • 4 de Desembre de 2018

La vaga de fam és la millor forma de combat d’un pres, però també la més perillosa. De moment, també ha generat alguns dubtes

Mentre Espanya se submergeix en el debat a Andalusia sobre el joc que donarà el partit feixista VOX, i culpant (oh, sorpresa!) l’independentisme del seu ascens, a Catalunya ens tornem a centrar en l’assumpte de la Vaga. Josep Rull i Quim Forn s’han unit al moviment que van començar Jordi Turull i el nostre estimat prologuista Jordi Sànchez.

I, com no podia ser d’una altra manera, la gent s’ha començat a preguntar amb més o menys agressivitat per què tots són Junts per Catalunya. Els comentari són diversos, però els més repulsius han vingut de sectors grauperians, i d’algun que altre franctirador esquerranós. La resta ens podem preguntar què es pretén exactament activant aquest moviment ara, i per què no s’hi ha sumat ‘l’activista’, Jordi Cuixart, o algun dels quatre membres d’ERC que estan entre reixes: Junqueras, Romeva, Forcadell o Bassa. Fins i tot els oportunistes com Salvador Sostres ja fan proselitisme d’una teòrica emprenyada del líder republicà per tot això.

Els catalans som experts a desautoritzar coses i a criticar-les, una actitud directament proporcional a la que d’altres idolatres. Però certament diumenge El Nacional explicava en una entrevista a Jordi Sànchez que aquest no estava disposat a morir amb aquesta vaga. Deixant de banda que ningú no vol que mori, òbviament, cal preguntar-nos aleshores quin tipus de pressió es pretén, i si aquesta sentència no desautoritza en sí el moviment. A nosaltres ens sembla absolutament lloable que s’hagi emprès aquest camí però probablement, des de fora, podríem buscar altres maneres de donar suport. La paranoia ha començat a sacsejar els cercles d’amistats i de feines, i ara semblarà una falta de respecte organitzar un sopar de Nadal ja sigui de feina, o familiar, o entre amics. Si convertim novament això, ara, en una baralla d’a veure qui és més famèlic, acabarem malament, una vegada més. Les accions dels presos són unes, i les nostres reaccions han de ser unes altres, mirem de no folkloritzar.

Mentrestant, un grup d’exdirigents, amics i militants d’ERC, liderats per l’alcalde de Montblanc, Josep Andreu, han publicat un manifest que s’ha anomenat ‘Nova Crida Nacional a ERC’. La idea és crear una espècie de corrent crític per tal de pressionar el partit republicà cap a la llista unitària a les europees. La idea de la llista unitària, com hem dit altres vegades, té sentit si hi van tots de la mà. I fóra èpic si, a més, aglutinen tot el separatisme de l’estat. Ara bé, les fílies i les fòbies de la política catalana han deixat una motxilla entre els tres partits independentistes catalans que dificulten aquesta aliança total. El manifest en sí demana advocar també per la unilateralitat altra vegada, com a punt fort d’un manifest que ja ha rebut crítiques de ser un submarí convergent (Pep Andreu va participar de l’acte fundacional de la Crida, per exemple). En qualsevol cas el manifest és un toc d’alerta a nivell intern pel partit republicà, però els signants d’aquest hauran d’actuar amb suficient responsabilitat com per no provocar justament ara un nou 2008, en un dels millors moments de la història del partit, a nivell estrictament electoral.

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS