On queda cada partit després de l’acord? (I)

  • Guifré Jordan
  • 16 de gener de 2015
Molts dels partits unionistes han optat per l'estratègia camaleònica de canviar de discurs cada dos per tres, cosa que els costarà cara

Molts dels partits unionistes han optat per l’estratègia camaleònica de canviar de discurs cada dos per tres, cosa que els costarà cara

La dinàmica dels dos últims anys ha acabat i en comença una de nova. És evident després de l’acord entre CiU i Esquerra i, encara que les formacions unionistes es facin les sueques, també els afecta. De fer còmoda oposició han de passar a posar-se les piles i preparar-se per les eleccions. Falten vuit mesos i escaig, encara tenen temps, i la seva actuació els propers mesos influirà molt en el resultats electorals, però qui més qui menys ja té el discurs construït i es pot suposar que no hi haurà canvis majors d’estratègies. Així, el paper que han jugat en els crítics mesos que hem viscut des de setembre serà tingut molt present per la ciutadania el 27 de setembre. Avui analitzem on és cadascun dels partits que considerem unionistes sense embuts:

Ciutadans (C’s): el partit d’Albert Rivera ha mantigut en els últims mesos -així com des de la seva fundació- poques fissures en el discurs, sempre atiant a l’independentisme a la vegada que el govern de Rajoy -per exemple, aplaudint la querella a Artur Mas però dient que arriba massa tard. És una combinació que els porta a fer-se forts com a referent unionista i a la vegada contribueix a erosionar el Partit Popular, la màxima competència a nivell català. Tot i que fa nou anys que va néixer, encara és vist com a aire fresc, ja que no ocupa càrrecs públics a cap nivell. És per això que previsiblement no els sortirà cap escàndol de corrupció el 2015 i podran optar a fer-se amb 20 escons el 27S i liderar l’unionisme. Només hauran de vigilar mínimament amb Podemos, amb qui, tot i semblar estar a les antípodes, comparteixen part del discurs.

Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA): els de Joan Herrera estan immersos en una crisi com a partit. La indefinició els va forçar a canviar de trencar de manera abrupta amb el que portaven defensant els dos anys anteriors la passada tardor. De treballar per un referèndum durant dos anys, van passar a rebutjar el procés participatiu, acceptar-lo finalment -no sense que el propi Herrera digués que no votaria-, però a no recomanar cap opció en la pregunta sobre la independència. És ben noble deixar que els ciutadans siguin els qui decideixin sense influir, però això demostrava que amb la consulta ja feta, després del 9N es quedarien sense discurs.

I així ha estat: no s’adonen que el bloc pel dret a decidir ja no existeix, però com que anar al bloc unionista els alinearia amb la dreta rància i seria un canvi de discurs massa brusc, decideixen quedar-se on eren. Defensant el dret a decidir via referèndum, cosa que després de tot el 2014 és obvi que només es podrà fer via eleccions. Herrera diu que cada vegada que CiU i ERC premen l’accelerador es queden més sols, però és erroni. Des de sempre s’ha sabut que Mas, Junqueras i la CUP són els independentistes, i que estaven disposats a arribar a l’objectiu final, així que ara no estan més sols. Com a molt, igual de sols. Convergents i republicans han utilitzat ICV, que ni s’ha adonat ni ha reaccionat. El 2015 serà un calvari per ells, perquè estan lligats de mans i peus. El seu discurs és ara exactament igual al de Podemos, amb la diferència que els de Pablo Iglesias es veuen renovadors. Qualsevol altre espai proper està ocupat i fins i tot el PSC ha construït un discurs més sòlid perquè fa més temps que el defensa. Preveient una alta participació el proper setembre, poden patir per no caure al Grup Mixt -per partits amb menys de cinc escons.

Partit Popular (PP): el seu discurs no és que tingui moltes fissures, encara que a Catalunya la líder que el defensa no té massa recursos i s’ha vist tacada pel cas de la Camarga. L’estretègia sempre ha estat el No a tot, no l’han pas variat en funció de les circumstàncies. Ara bé, el que pesarà als populars és la gestió a nivell espanyol. Corrupció a banda, la falta d’habilitat per aturar l’escalada independentista i per fer descarrilar els plans de Mas el 9N els passarà factura. A molts els semblarà que el PP ha estat dur, mentre que a la majoria que ha estat tou. No obstant això, la majoria dels votants populars potencials no veuen les eleccions catalanes com a importants, sinó com a secundàries respecte les espanyoles. Així que tot i que els de Sánchez-Camacho estan en dinàmica negativa, si el 2015 els col·legues de Madrid donen mostres reals de recuperació econòmica, no tenen més escàndols de corrupció i són contundents amb les querelles a Mas, potser podrien revertir la situació. Ara per ara, és poc probable, és a dir que Ciutadans i Podemos poden deixar el partit en poc més de deu escons.

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC): Els de Miquel Iceta són l’altre partit en crisi oberta. Els últims dos anys han estat un martiri, amb un líder de perfil baix que dimitia, diputats trencant la disciplina de vot, sectors crítics que abandonaven el partit i un discurs canviant com el color de pell d’un camaleó. Del “ens abstindrem a tot el que faci referència al procés” de Pere Navarro fa dos anys han passat a criticar-lo i barrejar-lo amb el nazisme, passant per voler formar del bloc pel dret a decidir, flirtejar-hi per intentar boicotejar-lo, criticar-lo i treure’s una proposta constitucional del barret. De tan desgast, sembla que ja han tocat fons perquè fa mesos que defensen l’onírica reforma de l’Estat i s’intenten fer forts amb aquest argument. De fet, si no fos per Podemos, ara ja estarien en condicions de ser els líders indiscutibles de la ‘tercera via’, però han tingut la desgràcia de l’aparició dels de Pablo Iglesias, que els ha arraconat dins d’aquest bàndol pel fet de ser ‘els nous’. Així oncs, del fons que ja han tocat no sembla que puguin remuntar en excés. El PSC haurà de resar per un 2015 desastrós i sense entesa de CiU i ERC i per quelcom que faci empetitir Iglesias, però del contrari potser tampoc passen dels deu escons.

De Podemos ens abstindrem de fer valoracions perquè amb prou feines existeixen a Catalunya -depenen d’Espanya-, però ja ara es pot apuntar que el seu pas pel Principat no serà un passeig triomfal. Se’ls pot ennuegar pel mateix motiu que PSC i ICV. Arribaran a 15 escons? Els superaran? El 2015 serà clau per la nova formació, que tant com ha pujat encara podria baixar per algun motiu que ara se’ns escapa.

 

 

LEAVE A COMMENT

RELATED POSTS