Entre el pancartisme de galeria i la revolució real

La factura d'aquesta foto està començant a encarir-se. De fotografies amb pancartes i samarretes ens en sabem fer tots. I de revolucions, en saben?
La factura d’aquesta foto està començant a encarir-se. De fotografies amb pancartes i samarretes ens en sabem fer tots. I de revolucions, què en saben?

Avui continua el judici pel 9N amb les declaracions principals del qui va ser conseller de presidència i portaveu, Francesc Homs, i de la presidenta del Parlament el 9 de novembre de 2014, Núria de Gispert. El judici ha pujat de to amb la declaració d’Homs, les intervencions del jutge i, sobretot, la intervenció de la fiscalia que ha dit que no preguntaria res perquè Homs aquí feia de testimoni però era acusat pel mateix cas en una altra instància. El jutge l’ha tallat ràpidament, dient que argumentar això no era pertinent i, Homs, responent a la provocació del fiscal, ha deixat anar un «quina llàstima».

La cosa ha anat a més fora de la sala quan fiscal i Homs s’han trobat. «No tens coratge de preguntar-me» li ha etzibat Homs. La resposta del Fiscal, ha estat immediata: «Si vols que et pregunti truca a Madrid i demana que m’ascendeixin al Suprem per preguntar-te durant el teu judici». Homs, que ja es veu virtualment inhabilitat essent càrrec electe en actiu (a diferència de Mas, Ortega i Rigau), es deixa anar, sabedor que aquest és un judici polític on ja està condemnat abans de començar.

Efectivament, Homs serà jutjat durant els dies 27, 28 de febrer i 1 de març. Ja falta poc doncs. L’altre nom del dia ha estat Dolores Agenjo, l’única directora d’escola que es va negar a obrir el col·legi el 9N. Agenjo va declarar ahir sentir-se «pressionada» per la Generalitat perquè obrís l’edifici. El fet és que avui s’ha destapat que l’esmentada directora ha format part de candidatures polítiques de Ciutadans, i ha aparegut fotografiada a primera fila a manifestacions amb representants del feixisme polític (sí, dels que haurien d’estar il·legalitzats). Per cert, parlant de faccions essencialistes unionistes, molts periodistes es van queixar dilluns en veure com la musa d’Aznar, Cayetana Álvarez de Toledo es passejava fent fotos i vídeos de manera totalment impune per l’interior del TSJC, mentre els periodistes acreditats eren increpats pels Mossos per intentar recollir testimonis gràfics de l’interior. El reglament del jutjat prohibeix explícitament l’ús del mòbil en aquests sentits. No per tothom.

Mentrestant, a l’hemicicle català, el president Puigdemont ha defensat l’altre front, el parlamentari, de les acusacions i les rialles de PSC, CSQEP, Ciutadans i PP. Sap molt de greu, com li comentava avui a un bon amic podemita, veure com CSQEP puja al carro del sarcasme unionista de Ciutadans i increpa de mala manera el president Puigdemont –que li ha estès la mà repetidament- i el procés participatiu del 9N. L’oposició ha recalcat la incongruència que Mas es defensés davant del TSJC dient que no havia desobeït res, i després allò es vengués com a desobediència. La cosa ha sortit de mare quan Rabell ha dit «jo sí que he desobeït». L’urna que hi havia a l’escó d’Irene Rigau en absència d’ella, que estava al jutjat, encara se’n riu. El cap de llista lila ha estat constantment aplaudit per Ciutadans i PP, mal senyal. Cal recordar que ICV no només va ser la primera a desmarcar-se quan va arribar el primer auto del TC contra el referèndum, sinó que va intentar boicotejar la consulta posterior primer dient que no participarien i, quan la pilota es va fer gran, impulsant una recollida de signatures «per dur la protesta a Europa».

Aquest és el problema i la descripció més plàstica i exemplar de l’entorn de CSQEP, la ICV radicalitzada 2.0. Mentre el poble exercia la ‘desobediència’ anant a dipositar vots en una urna, els ecosocialistes estaven a les taules de fora recollint signatures tot deixant passar, una vegada més, l’oportunitat de sumar-se a la revolució real. És el mateix que quan van dedicar-se a encerclar bancs als que deuen bastants calés, mentre la resta de la ciutadania es donava les mans de nord a sud de Catalunya. I així mil exemples més. De signatures i manifestos per 30.000 causes diverses tots n’hem omplert, i n’estem cofois, però n’estem més com a societat de poder per fi traslladar-nos de la protesta i el somni, a l’acció i la materialització d’aquest. Per això s’organitzarà una referèndum peti qui peti. I ells, a què juguen?

Article written by

Please comment with your real name using good manners.

Leave a Reply