En aquests comicis, és just fer un breu cop d’ull a dues formacions minoritàries dintre l’espectre polític català que també tenen opcions de sortir, segons les enquestes. De fet, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és la que n’alberga més. Plataforma per Catalunya (PxC), darrerament no surt per enlloc, però com va demostrar el 2010, té un vot ocult que en qualsevol moment, i més en un context de crisi i de certa radicalització, pot aflorar a la superfície. Justament son les dues forces que ocupen segons la terminologia política tradicional els dos extrems.

La CUP ho vol tot, però el poble decidirà què els dóna

La CUP de David Fernández, des de l’extrema esquerra, és una de les forces amb més capital jove que es presenta a les eleccions. Un jovent implicat en les dinàmiques socials dels seus pobles, a diferència del que trobem als partits de dretes. Fa tot just ben poc han decidit de fer el pas, després d’assemblees molt ajustades. Molta gent es pregunta si han triat el millor moment per presentar-se, després de deixar passar un oportú 2010, que va ser solidari amb moviments minoritaris. De fet, el 2011 van créixer municipalment, i van obtenir una representació notable a Girona (amb 3 regidors), tot anul·lant una ERC que, de cap a caiguda, va decidir llençar-se al precipici presentant la Blanca Palmada. Això i la situació actual, de ben segur que els ha donat garanties per provar-ho i mesurar la seva força real al Parlament. Girona, ara com a demarcació, sempre s’ha considerat la més independentista, i sempre ha obert la porta a les formacions més catalanistes.

L’ideari de la CUP però, és bastant diferent al de la resta de partits independentistes, una de les proves d’això és que políticament costa d’entendre-s’hi. Per això es considera que no necessàriament xoca amb ERC –la CUP tradicionalment ha demanat el vot en blanc quan no es presenta-, o ara amb SI –que podria patir les conseqüències de la seva entrada. Enquadrada dins de l’esquerra independentista no parlamentària –de moment-, la CUP defensa des d’un model de socialisme, fins al comunisme pur i dur en funció d’on es pregunti. Així massa vegades se l’alinea amb les postures de l’antiga URSS, o l’actual populisme d’Hugo Chávez. Aquest fet els perjudica i els arracona com a alternativa realitzable, donada la sociologia més conservadora del país. Tanmateix, han aconseguit donar una resposta contundent amb les denúncies cap a la cara més fosca del capitalisme (la banca, les retallades socials, el feixisme espanyol, i un llarg etcètera).

Quan dèiem “en funció d’on es pregunti”, parlem del taló d’Aquil·les de la formació, és a dir, l’excessiva diversificació ideològica al llarg del territori i, sobretot, la manca d’un lideratge clar. És un problema greu que quedaria arreglat sense buscar-ho, amb la gent que hipotèticament surti escollida. No tenir líders vol donar imatge de pluralitat, però a la vegada pot portar a una política interna de faccions que poden destruir el partit des de dins, a banda de la desorientació que pugui provocar a nivell de carrer. D’altra banda hi ha hagut errors també molt importants com no donar suport a la manifestació de la Diada, decisió que van corregir a mitges quan van adonar-se de la pífia, ja que van mantenir la seva convocatòria. I també les recents declaracions de la núm. 2 per Barcelona, Georgina Rieradevall, demanant que la gent que dubtés entre CiU i ERC, es decantessin per la primera. Una ironia poc creïble en tant que pronunciada per la germana de la senadora de CiU Maria Rieradevall i també cosina de la núm. 2 d’RCat, Rut Carandell Rieradevall que enguany demana el vot per Mas.

En un apunt final la CUP, seguint la línia habitual, ha editat uns cartells de campanya on apareix el logo com a element principal, i clarament identificador, amb un fons ple de gent. Això dóna anonimicitat, mentre que per altra banda, el logo marca territori allà on hom topi amb el cartell, la qual cosa pot ser interpretable. El material gràfic amb informació del dret i del revés, són perfectes per a repartir com a opuscles, però no com a cartells.

L’amenaça fantasma de l’odi racial

Des de l’extrema dreta, per contra, no hi ha absolutament res de bo a destacar d’una formació que durant una bona part del recompte de vots de les eleccions al Parlament de 2010, apareixia amb dos parlamentaris. Finalment, l’amenaça va desaparèixer. La Plataforma per Catalunya de Josep Anglada, és el partit racista i xenòfob de Catalunya per antonomàsia, a la dreta del PP, malgrat que a Badalona la competència és dura.

Diu la gent que ha assistit a un míting de PxC, com a oient encuriosit, que ha sortit atemorit. Com si hagués assistit a un míting a l’Alemanya nazi. Josep Anglada ha forjat el seu populisme a Vic, on ha anat incrementant la seva representació d’una manera molt perillosa, fins ser segona força -actualment té 5 regidors en un consistori on CiU en té 8, CUP 2, PSC 2, ERC 2, i ICV 1. PxC, és una espècie d’empresa en forma de partit polític, des d’on gestiona els regidors que aconsegueix als pobles com si fossin treballadors d’una fàbrica. A Vic ha crescut a força d’anar reforçant el seu discurs racial amb favors quotidians a veïns, que els anaven trucant després de no obtenir resposta del consistori.

En definitiva, és un perill donar veu a un dels partits que té com a leitmotiv invariable “primer els de casa”, un clam contra la integració, amb un candidat que està farcit de denúncies per violència -inclús de la seva pròpia família– i, a tenor del que trobem o no al seu web, és mediocre i monodiscurs. De fet, els únics programes que hi trobem són d’eleccions passades. Ull si ets un indecís incrèdul, amb les amistats que té per tot Europa: Marine Le Pen del Front Nacional francès, l’FPO austríac, i l’VB flamenc, entre d’altres.